12 d’oct. 2014

Dolore sotto chiave

DOLORE SOTTO CHIAVE
(al Piccolo Teatro Studio Melato)



Avui faig la crònica aviat; a Milà al diumenge el teatre el fan a les 4 de la tarda. He tornat al Piccolo per veure Dolore Sotto Chiave. Sí, ja sé que al març la faran al Lliure de Gràcia, però aquí portava un valor afegit: un monòleg previ i una obra curta, quasi un sketch, i no me’n he sabut estar, doncs no he pogut esbrinar si a Barcelona ho faran igual. Les tres peces estan fetes per els mateixos actors en una coproducció de Teatro Uniti Napoli Teatro Festival Italia i Università della Calabria.
El monòleg a tall de pròleg es diu I Pensionati della Memoria, és de Pirandello i no he entès res de res —els italians tampoc—, ja que era en napolità, però ha quedat molt xulo. Si el fan a Barcelona el podreu veure sobretitulat i em podreu explicar de què anava.
A continuació Dolore... ja ha sigut una altra cosa. Aquesta versió és amb tres actors —al original n’hi apareixen sis— però fan papers molt residuals que aquí han comprimit en un sol actor; es veu que a Itàlia també han d’aplicar la tisora. L’obra és un melodrama, però Eduardo de Filippo sempre hi posa aquells tocs que deixen regust de comèdia napolitana. Un enginyer napolità treballa a Sardenya, lluny de la seva dona malalta que queda sota la cura de la germana del marit. Als pocs dies la dona mora, però la cunyada no li diu res per por que l’home desesperat es tiri un tret i passen onze mesos...
Pericolosamente és l’obra curta que ha rematat la funció, una commedia alla napoletana sense embuts, també una mica surrealista i molt divertida. La dona de la casa és molt del morro fort  i cada vegada que treu la seva intemperància, el seu marit empunya un revòlver carregat amb salves i li dispara. Així es recupera la pau familiar...
Excepte el monòleg, les dues obres són d’Eduardo de Filippo, un dels meus autors predilectes, i la direcció, molt en el seu punt, de Francesco Saponaro (el mateix que dirigirà al Lliure). Els tres actors han estat formidables, i aquí vull aclarir una cosa; tots els bons actors poden fer tots els papers, però els italians tenen un toc especial per aquest tipus d’obra, o sigui que bravo per Tony Laudadio,  Luciano Saltarelli (fent els dos papers de dona) i Gianpiero Schiano.
Incomprensiblement per a mi el Piccolo Teatro Studio Melato a un quart d’entrada (no tinc ni idea de si feien calcio), però els pocs espectadors que hi érem hem aplaudit a rabiar; s’han merescut el nostre agraïment.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada