NOVECENTO
(al Teatro Piccolo di Milano)
He tornar a veure Novecento, el monòleg que Alessandor Baricco va escriure
per els seus compatriotes torinesos Eugenio Allegri (actor) i Gabriele Vacis
(director). La van estrenar un dia d’octubre del 1994 i ara, dia amunt dia
avall, s’han complert vint anys d’aquella estrena i ho han volgut cel·lebrar representant-la
al Piccolo de Milano. Allegro i Vacis són el que en català anomenaríem cul i
merda i han treballat infinitat de vegades junts fent de tot: Goldoni, Dario Fo,
Txèhov...
Aquesta commemoració s’ha fet al Piccolo Teatro Studio Melato, una de les
tres seus que el Piccolo té a Milà, aquest local tan especial de planta de ferradura
i alçat de xemeneia. L’escenografia no podia ser més simple: una cortina blanca
al fons on es projectaven imatges al·legòriques i fons de colors, i un piano de
joguina que penjava del cel.
Als que van veure la posada en escena que es va fer a La Seca el novembre
de l’any passat —reposada fins fa pocs dies al mateix teatre— o al #dillunskabrota del febrer
d’aquest any a Igualada, els diré que questa escenografia era encara més simple.
La gran diferència ha estat en la direcció i interpretació. Em guardaré molt de
dir si millor o pitjor: diferent.
La que es va fer a casa nostra era com més sòlida, fins i tot més seriosa,
cosa que per a mi la va fer més emotiva; possiblement hi va influir el físic
imponent i la veu rotunda del Pep Jové. La versió italiana ha estat més jocosa,
doncs Allegri ha utilitzat una pila de recursos vocals amb inflexions fins al
falset i moviments corporals que han ratllat en la dansa. Per fer una
comparació amb artistes coneguts, podria ser la versió que hauria fet Rafael
Álvarez “El Brujo” (espero que se m’entengui).
Per acabar, i pensant que el personal desitja que els que fem crítica ens
mullem, diré que tot i agradar-me molt, trio la versió que es va fer a Barcelona,
o sigui que and the winner is... El
Teatro Studio quasi ple i la tanda d’aplaudiments ha estat memorable. Per
arrodonir-ho, Eugenio Allegri va demanar
silenci, va treure un paper i va llegir una sèrie de reflexions de Baricco i
ell referits a l’obra i es va anar engrescant i accelerant, agafant tal velocitat
de lectura, que al final no vaig aconseguir entendre res, però va ser molt bonic.
Aleshores els aplaudiments de poc ensorren el local.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada