Timó d'Atenes

TIMÓ D'ATENES

(a la Biblioteca de Catalunya)

Sobre Timó d'Atenes (1607/1608) s'ha especulat molt; que si no sembla de Shakespeare, que si la va escriure un col·lectiu, que potser sí que és del bard, però escrita amb la col·laboració de Thomas Middelton... feina pels erudits que s'ho passen bé investigant i comparant pentàmetres iàmbics. El fet és que aquesta obra ha aterrat a la Biblioteca de Catalunya inaugurant el XI Festival Shakespeare.

Timó és un atenès ric, molt ric, i generós fins a l'extrem de no controlar els seus bens, dilapidador i amic dels seus amics (ell sí). No atén al seu majordom i administrador Flavi i queda arruïnat... La trama és prou coneguda des de fa 400 anys, o sigui que no l'explicaré.

La versió que David Selvas ens ha brindat està situada en l'època actual, cosa perfectament assumible, doncs que una persona important estigui rodejada d'aduladors i falsos amics passa a totes les èpoques. El personatge de Flavi, el majordom i administrador que adverteix a Timó que està malversant tot el seu patrimoni s'ha convertit el Flàvia, una dona, cap problema. La cosa comença a grinyolar quan Timó, en plena festa amb els seus "amics", s'assabenta que està arruïnat... perquè se li presenta El Cobrador del Frac. A partir d'aquí la cosa es comença a posar xunga i l'harmonia se'n va en orris. Timó, que no aconsegueix cap pietat ni ajut dels seus "amics" s'exilia i se'n va a viure a un abocador de deixalles, on buscant menjar troba... tatxín: tres bosses d'esport plenes de lingots d'or. Podria continuar, però prefereixo deixar-ho aquí.

Crec que Selvas i Pompermayer, que en signen la dramatúrgia, han caigut en aquella cosa tan perillosa de "fem-ho diferent" i per épater le bourgeois, com diuen els francesos, s'ha d'afinar molt i penso que ells, avui, no ho han fet. Un altra valor en contra, penso, ha sigut la il·luminació, amb mitja obra quasi a les fosques o amb un focus contra el públic, cosa que ha estat realment fatigant. En quan a l'escenografia, Max Glaenzel —escenògraf que admiro pels seus treballs— no ha tingut en compte que la Biblioteca és molt punyetera i deixar l'escenari a tota llargada fa que la veu dels actors no arribi sempre en condicions a tota la grada. Conclusió: l'obra se m'ha fet llarga i m'he avorrit. La sala plena a vessar i el públic ha aplaudit, però jo diria que amb poc entusiasme, com de compromís.

P.D. per acabar una reflexió: no tothom sap recitar bé Shakespeare, ni tots els actors són capaços de fer-se sentir bé a la Biblioteca. Jo sóc de l'any 40 i com tants de la meva edat —que per altra banda som un col·lectiu important d'espectadors— comencem a tenir problemes d'audició. M'ho compenso amb uns audiòfons que la meva pasta em van costar (tot i no ser com un timpà nou), però tothom sap que hi ha alguns teatres que tenen bona acústica i altres que la tenen deficient i la Biblioteca pertany a aquest últim grup. Potser comença a ser hora de pensar a treballar amb micros inal·làmbrics, que avui cada cop són més perfectes.