Dones. Afganistan

DONES. AFGANISTAN

(Opinió)

Recentment s'ha inaugurat al Palau Robert de Barcelona l'exposició Dones. Afganistan, on dos reporters ens proposen donar un cop d'ull sobre la vida —aquí no ho consideraríem vida— de les dones afganeses.

Mònica Bernabé és una periodista de Barcelona que l'any 2000 va anar per primera vegada a aquest país, va fundar una associació en pro dels Drets Humans i al 2007 s'hi va quedar a viure fins ara que dona l'etapa per tancada. Sens dubte és una noia valenta i lluitadora.

Gervasio Sánchez és un fotògraf cordovès format a Barcelona, conegut per denunciar tota mena de barbaritats que estan passant en aquest món ple de guerres. Va agafar notorietat quan l'any 2009 en l'acte de lliurament del premi Ortega y Gasset de periodisme, a l'hora dels agraïments va acusar al govern espanyol —amb una pila de membres presents a la sala— de vendre armes alhora que predicava polítiques de pau. Zapatero es volia fondre.

Dones. Afganistan és una exposició de dimensions reduïdes on s'exposen un seguit de fotografies comentades. La temàtica és la violència que pateixen les dones dins la pròpia família. S'ha de partir de la base que la societat afgana és molt conservadora, masclista i religiosa fins a extrems impensables; despietada amb la dona i seguidora de tradicions brutals que liquiden la seva vida personal. Una dona no te més valor que un moble i com a tal es venen a traves del sistema de bodes concertades. No és estrany el matrimoni d'una nena de dotze anys amb un vell de setanta, que a la nit de noces la violarà sense miraments, ja que és de la seva propietat. A més li farà un regitzell de fills, bona part dels quals moriran per falta d'assistència. En aquestes condicions no és d'estranyar que una gran part d'aquestes noies se suïcidin o s'entreguin als opiacis; conclusió, país número u del món en suïcidis i drogoaddicció femenines.

Malgrat tot això l'exhibició és d'una bellesa —i una duresa— aclaparadores. Les targetes amb les explicacions de la periodista són d'una concisió que, al no anar-se'n per les rames, encara fan més mal. Les fotografies són professionalment perfectes. No se m'acut altra elogi que dir que tot i ser en color semblen en blanc i negre (no tinc clar que m'hagi sabut explicar bé). Gervasio Sánchez sap mirar directament als ulls de les noies i recollir la seva mirada trista i sincera, com si l'objectiu de la càmera les abduís. Per altra banda cap foto sembla robada, sinó autoritzada amb sinceritat i fins i tot agraïment. Sobre aquest punt el fotògraf ha dit i repetit que sense el treball de preparació de la Mònica, no hauria pogut fer ni una toma.

Visiteu aquesta mostra, val molt la pena, però aneu-hi preparats i si us cau alguna llàgrima no us avergonyiu, no sereu els únics; fins i tot us pot semblar que les noies de les fotos que us miren us estan agraint la vostra comprensió i solidaritat. Al Palau Robert fins el febrer; entrada gratuïta.