La Montaña Virtual y Otros Cuentos

LA MONTAÑA VIRTUAL Y OTROS CUENTOS TECNOLÒGICOS

(en una casa particular del barri de Gràcia)

Al carrer Martínez de la Rosa, al barri de Gràcia de Barcelona hi havia un taller on es fabricaven pianos, pianoles i harmòniums: Pianos L. Camps Arnau - Autopianos, diu el rètol imprès en lletres daurades en una vidriera que encara es conserva a l'interior. Els pianos —només verticals— que fabricava el Sr. Lluís Camps havien agafat justa fama de qualitat. Els "autopianos" eren les pianoles que mitjançant un mecanisme pneumàtic aconseguien que el piano toques sol la peça que prèviament s'havia perforat en un rodell de paper, i els harmòniums són uns instruments de vent amb teclat d'aparença similar a l'orgue alemany. El barri de Gràcies estava ple de taller i tallerets on es fabricava de tot, o com deia la meva àvia, de tot i força, però això ja és història.

 Avui aquest local és una vivenda, una casa però amb una peculiaritat: de tan en tant s'hi fa teatre professional. Això no és cap novetat, tot i que no és el més habitual i parlo d'un tema que conec per experiència pròpia, però no deixa de ser una singularitat.

Aquesta nit hi he vist una estrena: La Montaña Virtual y Otros Cuentos, obra curta, o potser seria millor dir obres curtes, ja que es tracta d'un seguit d'escenes breus, com si fossin contes, escrits per Ricard Gázquez. Tots els relats tenen un toc surrealista, una mica "teatre de l'absurd". No els comentaré tots perquè seria llarg; ho faré del primer i del final de l'espectacle.

El primer és la Motaña Virtual, en que una visitant del parc natural es queixa que està tan atapeït de visitants que ni es veu el paisatge, ni se senten cantar els ocells, ni... és realment un parc? I el final; el final no és cap relat, és una mena de concurs. Per torns les dues actrius van explicant l'escena d'una pel·lícula, relatada magistralment, amb concreció però amb els detalls exactes i quan acaben demanen al públic a quina peli pertany. S'ha de dir que les vam endevinar totes a la primera, menys una i encara va ser una confusió molt lleugera. Bravo, va ser un remat molt divertir.

Anabel Moreno i Blanca Pàmpols, dirigides pel mateix Gázquez ho han fet molt bé, han fet molt creïbles papers ben estrafolaris com el de les dues dones espiant per la finestra al veí de l'apartament del davant; molt bo. Els trenta i escaig d'espectadors hem aplaudit amb ganes. La proximitat en aquest tipus d'obres és el gran valor afegit.