DISTANCIA SIETE MINUTOS
(al Teatre Joventut de l'Hospitalet)
El Teatre Joventut
de l'Hospitalet de tan en tant ens ofereix unes perles que massa sovint passen
desapercebudes pels "teatreros" barcelonins. Massa persones es pensen
que a un extrem del món teatral català hi ha el TNC i a l'altre el Lliure, i geogràficament
és cert, però hi ha vida més enllà, paraula de kabrota. Avui s'hi ha
representat Distancia Siete Minutos,
una obra que es va estrenar a la Fira de Tàrrega de l'any passat pels Titzina
Teatre, una companyia fundada l'any 2001 per dos companys: Diego Lorca, de
Sabadell, i Pako Merino, de Santurtzi, formats e l'escola de Jacques Lecoq de París.
Fan les seves pròpies dramatúrgies, les produeixen, les interpreten i se les
dirigeixen en un juan palomo cada
vegada més habitual en el món de l'espectacle. L'obra que he vist avui és d'aquestes
característiques.
La trama funciona
en dues dimensions paral·leles per pura coincidència. S'acaba d'enviar un
robot, una nau o el que sigui a l'espai, al mateix temps que un jove jutge es
veu obligat a deixar el seu pis a ciutat per culpa d'una plaga de tèrmits que
li han envaït tot: parquet, bigues... L'empresa encarregada d'exterminar els
paràsits ha de segellar l'apartament per uns dies i fumigar-lo amb gas tòxic; el
magistrat se'n va a viure fora, i escull la casa del seu pare. Feia 8 anys que
no es veien. Perquè?
De la trama "espacial"
només diré que estèticament és molt potent, amb un joc de llums i ombres boníssim
mentre els dos actors escriuen frenèticament en dues pissarres. Del que han dit
en aquestes parts no puc opinar perquè les veus estaven passades per un sistema
d'amplificació que ha anat com el cul i quasi no s'ha entès res. Però a mi no
m'ha importat massa.
El que sí m'ha
importat és la relació del jutge amb la seva professió, la seva vida i la
comunicació (?) amb el seu pare. Aquí hi havia chicha de veritat. La queixa del fill que mai s'ha sentit estimat
ni comprès, que ha estat subjugat per un pare poc comunicatiu, però sí director
i castrador, home de formació jurídica —"em vas obligar a fer la
oposició" es queixa el jove— i especialment mut per parlar de la mort —natural,
suïcidi...— de la mare. Tot combinat amb moments d'aire fresc veient l'actuació
del fill al jutjat. Moments memorables on els interrogatoris a petits delinqüents,
gent que s'esbatussa per tonteries, pensions de separacions matrimonials, borratxos,
sense solució de continuïtat, amb un únic actor davant el magistrat, ara home,
ara dona, ara lladre o ara embriac. Una posada en escena realment brillant.
Us diria que hi
anéssiu, però només l'han fet un dia, avui diumenge a la tarda, i com que això
és força habitual, us aviso que si sou seguidors de La Zaranda, Teatro Inestable de Andalucía la Baja, no
badeu; només la faran el dissabte 28 d'aquest mes de febrer, també al Joventut.
Esteu avisats. I ara torno a l'obra d'avui: m'ha agradat molt: ben pensada, ben
dirigida i ben interpretada. Podeu demanar més? Jo no, i els que estàvem al
teatre hem aplaudit amb ganes, cosa que ha fet contents als de Titzina —per
cert, aquesta paraula què cony deu voler dir?—.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada