L'ART DE LA COMÈDIA
(a la Sala Gran del TNC)
Avui possiblement
no sigui massa just perquè a mi l'Eduardo de Filippo en te el cor robat. Els que
em coneixen saben que tinc un debole
—una debilitat en català— per tot el que és italià i especialment pel teatre:
Goldoni, Pirandello i especialment l'Eduardo. M'agrada la seva aparent
senzillesa, la tendresa a la vegada crítica i aquest regust que encara li queda
de la Commedia dell' Arte. L'obra que
ara s'ha estrenat al TNC possiblement sigui la més descarada i divertida de la
seva prolífica carrera com a dramaturg, doncs va escriure 39 obres, va dirigir
i interpretar teatre i cinema i va treballar tota la vida incansablement; un
apunt, va debutar al teatre amb 4 anys fent de nen en una obra de la companyia
del seu pare.
L'Art de la Comèdia passa als
anys seixanta, en una província llunyana i semi abandonada pel govern. S'acaba
d'incorporar el nou prefecte just un dia en que hi ha hagut un accident
ferroviari a uns pocs kilòmetres. Totes les forces s'han desplaçat al lloc del
desastre i al palau de governació només hi queda personal recentment arribat que
no coneix res de la ciutat. El secretari ha preparat les visites de les forces
vives —el metge, el capellà, l'apotecari, la mestra...—, però el primer en ser
rebut és el director d'una companyia de còmics amb problemes... la trama és
força complicada i seria un disbarat voler-la explicar en tan breu espai.
El que sí vull dir
és el que hem vist els espectadors només entrar a la Sala Gran. Una
escenografia —Luc Castells i Josep Novoa, un 10—poc habitual, com el magatzem
de la sala d'espectacles, on es movia la companyia, la dels problemes. Disposen
l'atrezzo, es vesteixen i comença la representació. La primera hora és un
diàleg —una filigrana del mestre de Filippo magníficament traduït per Xavier
Albertí— entre Homar (còmic) i Carreres (prefecte), amb presència del secretari
(Villanueva). Una lliçó magistral d'interpretació. La segona hora és un absolut
disbarat, una bogeria amb les visites de les esmentades forces vives —són de
veritat o actors disfressats?—, el prefecte cagant dubtes, el capellà menjant
castanyes i deixant el terra fet una merda, el metge reclamant la seva part de
glòria, doncs ell salva vides i la fama se l'emporta l'imatge d'un nen Jesús...
Recordeu Els
Ferèstecs la primavera del 2013 al Lliure? Doncs una festa similar.
Il·luminació, vestuari, tot fantàstic, però el que ha sobresortit és la direcció
del propi Homar —si sabés posar emoticones, ara posaria aquí unes quantes d'aplaudiments—,
i a partir d'una bona direcció l'excel·lència actoral de tota la companyia. No
em puc estar de citar tots els noms: Homar, Carreres, Viñals, Pagès, Villanueva,
Casamajor, Benito, Ulldemolins, Valsecchi, Muntada i Pla. Bravo!
Per acabar una
reflexió. Hi ha molts tipus de teatre i a la vegada el teatre te moltes
funcions —divertir, educar, denunciar—, cap menyspreable perquè al final sempre
és cultura, però hi ha autors que saben unificar-ho tot en una obra, de la
crítica al divertiment, i en això Eduardo de Filippo és un mestre. Els diàlegs
de la primera hora eren per fer reflexionar i les situacions de la segona
t'esponjaven l'ànima, i això, sense ser metge, m'atreveixo a assegurar que és
bo per la salut.
La Sala Gran del
Lliure, quan es fan coses potents ja no és la "Sala Massa Gran"; avui
estava plena fins a la bandera i tots hem aplaudit fins a rebentar-nos les mans.
És agradable veure un munt de gent sortit d'un teatre amb cares de satisfacció.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada