19 de febr. 2015

El caso del espectador

EL CASO DEL ESPECTADOR
(a la Pedrera)




Avui he tornat a La Pedrera a la tercera sessió de Noves Escenes, Noves Mirades, a veure l'espectacle EL CASO DEL ESPECTADOR, que la madrilenya María Jerez va crear l'any 2004, una peça que no te res de convencional i utilitza un llenguatge que oscil·la entre el teatral i —utilitzant la càmera de vídeo— cinematogràfic. Vagi per endavant que no és teatre de text; més aviat és una performance i en bona part teatre de titelles, en aquest cas de titelles barbie.
El centre de l'escenari està ocupat per una butaca... d'esquena al espectador, que és on seurà l'actriu donant-nos l'esquena i mirant a una pantalla de televisió. La dona crea una pel·lícula, en directe, de la que ella mateixa és espectadora. Va llegint diverses novel·les negres —que enfoca amb la càmera—, d'aquelles edicions de pela amb ral, i l'acció la veiem reflectida a la pantalla de TV actuada per les pobres Barbie, que les passen realment prostitutes, doncs la sang i el fetge estan garantits. Al llarg de l'obra fa un repàs a un seguit de novel·les negres per acabar amb L'Home Invisible de Wells, moment espectacular —i innocent ja que voluntàriament es veu el fil de niló que l'aguanta— en que un ganivet s'enlaira lentament fins a deixar-se caure damunt la víctima, seguit d'un xiscle esgarrifós.
Que ens ha volgut explicar la María Jerez? Exactament no ho sé, però penso que s'ha volgut divertir i divertir-nos, i crec que ho ha aconseguit. ¿Perquè ha començat cantant a capella I'm calling you, el magnífic tema central de la peli Bagdad Café que va popularitzar una magnífica Javetta Steel? Tampoc ho sé, però jo li he agraït que em recordés una música que em va seduir com poques l'any 87.
En fi, penso que és un espectacle d'aquells que hi has d'anar amb l'esperit obert, les ganes de passar-s'ho bé recent dutxades i les meninges enllustrades, com de primera comunió. Si vols descobrir dobles i terceres lectures és possible que te'n surtis, però amb seguretat t'embolicaràs i no hi trobaràs aquell punt que et fa dir: redéu!, o sigui que cadascú faci el que li sembli. Jo ja us he avisat. Carpe diem! A l'antiga cotxera de La Pedrera no hi cabia ningú més i els aplaudiments han sonat i han sonat i han sonat...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada