NO FEU BROMES AMB L'AMOR
(a la Sala Petita del TNC)
Aquesta nit, mentre
conduïa de tornada cap al meu poble, em preguntava: "valia la pena ressuscitar
aquest Musset?", i a l'altura de Sant Vicens dels Horts ja tenia la
resposta. No, aquest no, i quan ho afirmo no tinc clar si ho dic perquè no
m'acaben d'agradar aquests autors romàntics o és per culpa de la manera que
l'han fet. Com que no l'havia vist mai no puc pontificar.
El fet és que no
m'he cregut quasi res del que passava damunt l'escenari. El triangle amorós
entre Perdican (fill de l'aristòcrata), Camille (neboda educada per monges) i
Rosette (noia del poble) m'ha semblat inversemblant, en part per l'enfocament
que Natalia Menéndez, la directora, a decidit donar-li a l'obra. Ja al començament
ha estat xocant que el baró (Carles Martínez), que estava content per l'arribada
del seu fill i la neboda, que aquell dia es prometrien en matrimoni, demostrés
la seva alegria fent botets per tot l'escenari, en un moviments coreogràfics als
que només hi ha faltat la dansa del ventre. Després ha aparegut el capellà (Albert
Pérez) caminant com si fes els Pastorets. Jo he recordat aquesta parella fent
L'Encarregat al Lliure, en unes de les millors actuacions dels últims anys, i
francament... I així podria continuar. Ramon Pujol, brutal en Smiley, no s'ha pogut
lluir, llastrat per aquesta manera de dirigir. El moment en que el baró
s'emprovava barrets (per la boda?) amb música de samba de fons i ell movent els
malucs com si estigués a Rio, patètic!
Per altra banda
l'escenografia d'aquelles d'épater le
bourgoise. Escenari a dues bandes*, una xarxa que partia l'ambient en
vertical, un terra per on apareixien personatges... Bona il·luminació i
vestuari bo. També molt espectacular els acròbates, ballarins, gent de circ (?)
que interactuaven amb els personatges de l'obra, però que jo no he esbrinat que
representaven. Fins i tot he sospitat que avui jo tenia les neurones
engripades. Llàstima.
La Petita del TNC
amb un quart d'entrada justet i al finalitzar els aplaudiments fluixos i sense
massa entusiasme.
*Quan es munten
espectacles amb la grada a dues bandes, s'ha de tenir en compte que comporta
dificultats d'audició que els directors han d'atendre. Les noies amb veu prima,
quan estan d'esquena costen molt —o és impossible—sentir-les bé. Als homes, al
tenir la veu més greu, no tant. Ho dic perquè les persones que acostumem a anar
molt al teatre —al voltant de les 200 obres l'any o més— acostumem a tenir una
edat i generalment comporta duresa d'oïda, però em temo que som el col·lectiu
més nombrós. És una opinió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada