Joc de Miralls

JOC DE MIRALLS

( al Teatre Lliure de Montjuic)

Annie Baker és una autora de teatre molt jove que jo desconeixia, però que ja arrossega com a bagatge un Premi Pulitzer, déu n'hi dó. De Juan Carlos Martel sí que en tenia referències com a director i ajudant de director. Recordo amb especial estima aquell Moby Dick fet al Lliure, al que vaig assistir amb uns quants dels meus néts. Encara en parlem avui.

Circle Mirror Transformation, aquí traduït com a Joc de Miralls, és com a mínim una obra ben curiosa, que algú ha classificat com a "joc cotidià antiteatral"; benvinguts a l'ànsia classificatòria, però a mi les etiquetes no m'interessen massa, com a molt per situar-me en el temps. Dic que és curiosa perquè en principi està muntada en sis parts, les sis setmanes que dura el "curset de teatre" que es dona al centre cívic del poble. Però aquestes parts estan, a la vegada, aturades continuadament.

Al centre cívic d'un poble es fa una activitat, un taller de teatre que dura sis setmanes al llarg de l'estiu. S'hi han apuntat un fuster, el marit de la profe, una nena pre universitària i una actriu jove. La professora proposa un moviment, un alumne el copia —com si fos un mirall— i el transforma, i així successivament fins que tots els components de la classe hagin fet de tothom i d'ells mateixos a la vegada. I amb aquest joc van sortint coses i coses...

La idea és molt bona, la posada en escena també, un espai pelat tipus gimnàs, però amb una paret de miralls. Per cert aquest detall que entronca amb el nom de l'obra, va de conya, doncs l'Espai està a tres grades i quan et toca un actor que et dona l'esquena prop teu i et tapa, ho veus tot desviant la vista als miralls. Penso que la direcció de Martel és també molt bona i els actor han estat formidables, tots, però... (ja comencem amb els peròs).

A mi l'obra se m'ha fet avorrida, i apart d'alguna cosa que m'ha grinyolat m'han pesat dues coses: que no he entès quasi res del que passava (o és que no m'ha atrapat) i els continus talls que van separant les parts. Tan és així que quan s'ha acabat la peça, ningú ha tingut el valor d'aplaudir perquè no sabíem si la funció havia finalitzat. Aleshores han encès els llums, hem mirat el rellotge i hem començat a picar de mans. Deu ser això del joc cotidià antiteatral que no m'ha acabat d'entrar, però repeteixo, execució impecable. L'Espai Lliure ple.