Limbo

LIMBO

(al Teatre Gaudí Barcelona)

Què passa si no ets sents còmode en el cos que guarda la teva ànima? Ets una noia però voldries ser un xicot. T'agradaria fer pipí dret, però t'has asseure a la tassa del wàter. T'identifiques amb un gènere que no és el que el teu cos determina... Tens un, segurament molts, problemes.

Aquest és el tema de la quarta obra que la jove companyia L'Era dels Impuxibles —nascuda l'any 2011— ha presentat al Teatre Gaudí Barcelona, un espectacle arriscat per la seva temàtica i pel seu plantejament. Peça de triple llenguatge: música, dansa i text, que a partir d'una idea de Clara Peya (compositora i pianista), Ariadna Peya (coreògrafa i ballarina) i Miriam Escurriola (directora), ens donen a conèixer el repte de l'Albert —abans Berta—, que es planteja canvis importants en el seu cos que, si es decideix, haurà de sotmetre's a l'agressió del bisturí.

La història comença en el control de seguretat d'un aeroport en que la imatge de l'Albert no casa amb la seva documentació de noia. Mentre el guàrdia intenta aclarir el malentès li recomana que s'entretingui al duty free, una mena de limbe —que dona nom al espectacle—, on hi ha molt temps per perdre i tot està molt ben etiquetat segons les normes i el gènere: colònia de noia, colònia de noi, roba de noia, roba de noi... Mentre és retingut, el/la protagonista reflexiona sobre els fets més rellevants de la seva vida. Finalment les seves dues parts —femenina i masculina— arribaran a un pacte d'acceptació.

El plantejament és molt atractiu. En escena hi ha un triple Albert: el representat per el/la protagonista i dos que interactuen, s'ajuden, s'enfronten, s'empaiten, es troben... representats per dues ballarines, l'Ariadna Peya i la Tatiana Monells, excel·lents. Aquesta dinàmica dóna un joc magnífic d'una bellesa que se t'emporta, sempre amb els fons musicals en directe del piano tocat per la Clara Peya i algunes gravacions. També hi ha unes intervencions de la Berta dialogant amb l'Albert mitjançant un monitor de TV, que ens va donant informació que ens interessa.

La música aporta una càrrega de sentiments important, especialment pel meu gust, quan està interpretada al piano i acompanya els textos de Marc Rosich que canta la protagonista. Les coreografies són impactants i a mi —que sóc poc expert en dansa— m'han semblat contemporànies i atrevides, a més de gens fàcils d'executar. En els moment que les dues ballarines es copiaven els moviments diries que les dues noies eren germanes bessones.

Un espectacle potent per la manera d'afrontar-lo, i valent per la temàtica tocada, sense eufemismes, ni colorants ni suavitzants. Tampoc hi ha faltat algun moment divertit, com la aparició de les dues hostesses de vol de la companyia aèria. Sembla mentida el que s'aconsegueix amb la expressió corporal. Les dues noies que feia uns segons interpretaven uns mascles a nivell de King Kong, s'ha convertit en dues pin up girls bufones, gràcils i seductores, vaja, dos bombons.

Espectacle molt recomanable; molt més que un musical, ben dirigit i ben interpretat Tres quarts d'entrada al Gaudí i forts aplaudiments d'un públic que s'ho ha passat bé, però que també s'ha vist obligat a reflexionar i pensar que no tot és blanc o negre, vaja, quasi res. Encara que alguns partits polítics no ho vulguin admetre, la diversitat existeix i no tenim dret a fer patir als "diversos". Espectacle en cartell fins l'1 de març.