22 de jul. 2016

Circus Klezmer

CIRCUS KLEZMER
(al Teatre Grec)



Klezmer és un mot jueu  que indica la música dels jueus de l'Europa Oriental. Se'n coneix des del segle XV i estava inspirada en la Torà i s'usava com a música de celebració i alegria. Els instruments bàsics per tocar-la són el violí, l'acordió i el clarinet. Adrián Schvarzsein és un pallasso, actor, director de teatre i de circ, i possiblement més coses; també és una barreja d'espanyol, argentí, italià... És el director i creador del Circus Klezmer.
El que hem vist avui (dia únic) és un espectacle de circ, però el circ més aviat és circumstancial, doncs el números són ben fluixets —una noia que s'emparra per les teles, un malabarista amb masses o taronges...—, no dolents: innocents, primaris, perquè el circ és un motiu per fer tota la resta. Quina resta...
Comencem amb un escenari del Grec ple d'andròmines, caixes de cartró, a la dreta un lloc ple de "coses", a l'esquerra una barraca tancada amb una cortina i al fons una botiga de fruita que en contes de dependents té una orquestra: percussió senzilla, acordionista, clarinet i violinista; klezmer. Mentre els espectadors baixem les escales l'orquestra ja toca i els personatges (pallassos vestits normals) ja volten per tot arreu, donant puntades de peu a coses, empaitant-se, entrant i sortint de la barraca amb cortina... Queda clar que la quarta paret ni saben el que és, ni els interessa saber-ho. Parlen i criden en un idioma estrany que tan pot ser inventat com un hebreu asquenazita centreuropeu, però el que volen fer arribar s'entén pel context i la mímica.
Hi ha d'haver una boda i es fan preparatius, tot i que més aviat només fan disbarats. Cadascú sembla que va a la seva. El pallasso més pallasso s'ha fixat en una noia guapa de la primera fila, i no para de regalar-li coses i fer-li somriures tota la nit, fins que la fa pujar a l'escenari. Per altra banda una de les noies ha anat a buscar un xicot i li posa un violí a les mans perquè toqui, un altra... Així tota la funció, entrant i sortint de la grada arrossegant espectadors, o amagant-se entre els seients, perden els anells de la boda i els busquen per tot arreu, menys on són. En fi, un disbarat divertidíssim, trepidant i molt enginyós.
Al final es celebra la boda tot i que han d'utilitzar uns anells que han demanat al públic, es casen, i ho ratifiquen embolicant un vas amb un tovalló, tal com mana la tradició jueva, però el pallasso espavilat, baixa a la grada, agafa de la mà a la seva espectadora enamorada, li posa un vel al cap i també s'hi casa, oferint-li els anells... que havien desaparegut. Trenca al vas amb un cop de taló, i comença la festa i el ball amb els espectadors participant.
Ens ho hem passat molt bé, tota la nit acompanyats per la música klezmer. S'ha de dir que tots els components han fet pujar i baixar públic sense parar, però amb un gran respecte, sense forçar a ningú. Són experimentats psicòlegs d'aquesta feina i amb el seu somriure quasi ningú es pot negar a col·laborar. Sembla mentida que aparentment sense guió pugui sortir un espectacle tan ben quadrat. La resposta és que sí que hi ha un guió, possiblement amb punts de llibertat, però guió del principi al final.
El Grec ple i el públic entusiasmat i els aplaudiments han estat espectaculars. Acabada la funció, han entrat sis o set músics més i han ofert un concert d'aquesta música centreuropea que lliga amb la gitana romanesa. De vegades semblava que estiguéssim en una peli de Kusturika, per la música i el caos.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada