Camargate

CAMARGATE

(al teatre Tantarantana)

Hi havia una vegada dues noies, de la segona o tercera volada, que es van trobar per dinar en un restaurant de Barcelona anomenat La Camarga. Havien encarregat un reservat per poder parlar amb tranquil·litat de les seves coses i si s'esqueia (i es va escaure) de les dels altres. Cadascuna al seu estil es creia gent molt important, però no passaven de ser unes aprenentes de bruixot maldestres que havien oblidat la paraula màgica per aturar l'encanteri; o sigui que ho van començar però després no van saber com aturar-ho. És un dels episodis més tristos i decebedors de la política catalana dels últims temps. La Sánchez Camacho i la Victòria Àlvarez van quedar com el que són, unes desgraciades xafarderes sense cap mena de dignitat ni categoria, i consti que no vull ofendre a ningú, la Verge dels Mal Il·luminats me'n guardi.

Jorge-Yaman Serrano, actor i dramaturg, va agafar la grabació "secreta" que es troba a internet sense pagar ni un cèntim d'euro i va escriure una peça teatral que va titular Camargate, primera picada d'ullet de cara a la galeria. La posada en escena penso que és equivocada. Per començar la taula és rectangular i llarga com la de Dowton Abbey, cosa que no ajuda a fer-se confidències. Als laterals de l'escenari s'hi han col·locat uns espectadors asseguts en taules, com si estiguessin menjant al restaurant; però no havíem quedat que estaven en un reservat? El vestuari correcte: l'Alícia de MILF i la Victòria de tia bona amb l'arròs un pèl covat, texans i brusa ajustadíssims de color blanc i botes altes.

L'obra, pel meu gust, ja ha començat malament, amb els personatges molt estereotipats, exagerant el català xava, quan en parlaven i sucant pa amb les coses menys importants "el Jordi és capaç de fotre quatre polvos seguits, els dos primers sense treure-la de dins" i l'Alícia mirant el públic, posant els ulls en blanc i boqueta rodona com si... això. Jo no sé si aquestes noies són o no bones actrius, no les havia vist mai i per aquesta obra no les penso jutjar perquè crec que tot el que ha passat damunt l'escenari és responsabilitat del director.

Si l'autor volia fer una obra de denúncia, penso que ha anat molt en compte de no agafar-se els dits. Mentre la companyia saludava al respectable (encara es diu així, oi?), algú ha cridat "valents". Doncs miri, no. A mi m'ha semblat que tota l'estona el dramaturg se l'agafava amb paper de fumar. l'Alícia es deia Antonia S. Cemacha i la Victòria Bibi Alves, i els únics noms que han sortit de veritat, ha estat de persones imputades i que no es poden queixar de res. No, no m'ha semblat valenta com a denúncia i com a peça teatral m'ha semblat fluixa, amb els seus moments còmics, però irrellevant Em sap greu perquè tinc un gran respecte pels creadors, però és tal com ho he vist.

Nit d'estrena dins el cicle El Cicló. El Tanta ple i els aplaudiments diria que irregulars.