14 de març 2015

Una Giornata Particolare

UNA GIORNATA PARTICOLARE
(a la Biblioteca de Catalunya)

L'any1938 Adolf Hitler va fer una visita oficial al seu aliat Benito Mussolini, a Roma. La afluència de romans a la manifestació i posterior desfilada per rebre el führer va ser massiva. Les vivendes es van buidar, tothom va acudir a carrers i places per demostrar la seva adhessió al mandatari alemany. Ettore Scola i el seu inseparable guionista Ruggero Maccari van fer una pel·lícula estrenada al 1977, on relaten el pas d'aquest dia de dues persones que, per motius molt diversos, no acudeixen a la cita fascista-patriòtica.
L'adaptació que han fet Broggi i el seu equip d'aquesta obra és d'una fidelitat a la peli quasi de seqüència a seqüència. La família nombrosa d'Antonietta ha sortit cap a la parada i ella, que es queda a casa descobreix accidentalment que hi ha un veí que tampoc hi ha anat. Parlen i de mica en mica Antonietta s'adona de les contradiccions que està vivint i com li canvia la vida només en unes hores de conversa sincera. Dos desconeguts que s'obren l'un a l'altra fent sortir els seus problemes i desil·lusions; ella mare i dona dominada per un feixista masclista i ell perseguit i a punt de ser deportat per la seva homosexualitat; ella no se sent respectada i ell se sent perseguit.
La posada en escena és lògica i efectiva: escenari a tota amplada, a l'esquerra el pis d'Antonietta i a la dreta el de Gabriele, separats per un espai al mig que representa l'escala de l'immoble i també el terrat. La il·luminació ha ajudat a crear l'ambient adequat i la banda sonora pràcticament com la pel·lícula, una ràdio de fons retransmetent la jornada. L'únic que em sembla que no estava a la peli ha sigut la inclusió del segon moviment de la setena de Beethoven.
Així doncs, tot bé? Pel meu gust no del tot. Em costa aclarir el que no m'ha acabat de funcionar, però m'ha semblat que l'obra fluïa de manera exageradament lenta, cosa que l'ha llastrat i en determinats moment l'ha fet una mica pesada, i per culpa d'això les actuacions, que han sigut molt correctes, diria que no han passat d'aquí i no han aconseguit l'excel·lència que n'esperava de la Clara Segura i el Pablo Derqui. la Màrcia Cisteró quasi no te paper.
Crec que la majoria d'espectadors coneixíem la peli que, en la meva opinió, és extraordinària, amb un duet de luxe —Sophia Loren i Marcello Mastroianni— i un director dels millors d'Itàlia, Ettore Scola, però aquest és el risc d'anar a buscar el millor; els humans comparem i traiem conclusions.
La Biblioteca fins a la bandera d'un públic expectant. En quant al recinte, els problemes de sempre: una acústica deplorable. Jo insisteixo; hi ha d'haver un bon tècnic al món que amb els seus coneixements pugui solucionar els problemes d'una sala construïda a principis de l'any 1400 com a hospital i no per fer-hi teatre al segle XXI.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada