12 de març 2015

Manca solo la domenica

MANCA SOLO LA DOMENICA
(al Teatre Lliure de Gràcia)



Silvana Grasso és una escriptora siciliana que, entre altres obres, va escriure Pazza è la Luna (La Lluna és Boja), un recull de relats. Manca Solo la Domenica, és la peça que avui s'ha estrenat al Lliure i que Licia Maglietta ha adaptat, dirigit i interpretat, extreta d'un dels relats d'aquest llibre.
És un monòleg i a la vegada un diàleg, però això ho explicaré més endavant. La Liboria Serrafalco "Borina" és una "vídua blanca" doncs el marit li ha desaparegut després d'anar-se'n a Austràlia poc després de casada. No en rep notícies i les cartes li son retornades amb un timbre que hi posa «desconegut». Legalment està casada, però no te marit i això a Sicília és una irregularitat; no pot plorar la pèrdua davant una tomba perquè no te status de vídua, ni tomba ni mort. Que pot fer? Decideix apropiar-se d'un altra mort que li faci el servei, i així buscant per cementiris de poblets de la rodalía, escull marits en tombes semi abandonades i els visita setmanalment, els hi porta flors i manté els marbres nets com una patena. Tal és l'obsessió que acaba amb sis marits imaginaris, un per cada dia de la setmana. El diumenge no, doncs li fa por que algun familiar faci visita i la descobreixi, o sigui que Manca solo la domenica, només em falta el diumenge. Les coses es compliquen amb l'arribada del marit, passats 30 anys...
Abans he dit que era un monòleg i a la vegada un diàleg. Tècnicament és un monòleg, però al escenari hi ha un acordeonista que fa acompanyaments musicals i sense obrir la boca li dona rèpliques a la protagonista, tan amb les seves músiques, inclosos sorolls, com amb els gestos i les mirades. És digne d'admiració la comunió que hi  ha entre els dos artistes.
La peça és una obra costumista en quan a que ens dibuixa una societat en que la dona ha de tenir un paper ben definit (o casada o vídua). Si és vídua ha de portar un dol rigorós durant cinc anys, però si no ho és no li correspon vestir de negre com un escarabat, però no és costumista per l'enfoc que es dona al problema i encara molt menys per les solucions plantejades.
Licia Maglietta és una actriu de teatre i cine. Jo li he vist alguna pel·lícula, però les seves capacitats quedaven diluïdes, però aquí sola —o acompanyada de sis tombes i un acordeonista— dona tot el seu saber, amb una quantitat de registres que no s'acaben mai. Ha fet un recital, una lliçó de com actuar, com exagerar sense estirar la corda ni un mil·límetre més del compte. Avui hem vist a una gran intèrpret, i a pit descobert perquè l'escenografia, molt encertada, però quasi nula: sis cubs que representaven les sis tombes i a les parets roba, molta roba negre representant la que ella s'anava comprant quan tenia l'esperança de rebre el comunicat que la faria "oficialment" vídua.
Gran nit de teatre amb la sala de Gràcia a rebentar que al acabar el públic quasi ensorra amb la força dels aplaudiments. Teniu temps per veure-la fins el dia 15, si és que queden entrades. Val molt la pena. Per acabar una reflexió. Sóc dels que pensa que els bons professionals són capaços de representar qualsevol tipus de teatre, però si a ser excel·lents professionals i afegim que fan el teatre de la seva terra i en la llengua en que va ser escrita l'obra, aleshores no ho pot superar ningú, i això és el que ha passat avui al Lliure. Gràcies Lluís Pasqual per fer-nos gaudir de moments com aquest.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada