PURGA
(a la Sala petita del TNC)
Sofi Oksanen és una
escriptora finesa d'èxit que es va fer molt famosa amb la novel·la Purga, que
com tantes ha estat adaptada al teatre. Tot i que als crèdits del programa no
hi consta, tinc entès que la adaptació l'ha fet Ramon Simó, que també l'ha
dirigit.
L'acció passa a
Estònia —la mare de l'autora ho era—, país que fins l'any 1992 no va assolir la
seva independència després de anys i anys convulsos en mans de suecs, russos,
envaïts pels alemanys i altra vegada sota la bota soviètica. L'obra va amunt i
avall continuadament, dels anys quaranta al 92. Comença en una zona rural quan una dona vella troba al jardí de la casa
on viu sola, a una noia jove que està fugint d'una xarxa de prostitució. Superada
la desconfiança inicial l'acull. Com és que ha anat a parar allà? La vella és
la seva tieta àvia, i això desencadena una sèrie de records i deslleialtats que
van marcar la vida d'aquesta família.
Al meu entendre en
aquesta obra s'han comés una pila d'errors. Per començar l'adaptador no ha tingut
en compte que la majoria d'espectadors som poc coneixedors de les turbulències
que ha viscut Estònia; és un país i una cultura que ens cauen lluny. Les anades avant i
enrere no ens han ajudat gens, per molt que unes projeccions ens situaven en
l'any de l'acció. Un altra error penso que ha estat ser massa explícit en les
projeccions de les tortures, especialment la de la nena petita: penso que hi ha
altres maneres de commoure i no cal ensenyar com el botxí separa les cames
d'una menor per ... L'escenografia també m'ha semblat equivocada, massa gran, a
tota amplada i no sé si a causa d'això l'audició era força defectuosa. No diré
que els actors ho hagin fet malament, però tal com ho he vist jo, aquest cúmul
d'errors ha fet que ningú es podés lluir.
Resumint-ho, no m'ha convençut; se m'ha fet llarga i pesada, però per
altra banda m'ha donat la impressió que la novel·la deu ser molt potent, però
no sempre és fàcil traslladar obre literàries damunt els escenaris. La Sala Petita
del TNC —que per cert avui semblava una nevera— amb una entrada molt justeta i
el públic ha premiat als intèrprets amb uns aplaudiments no massa entusiastes.
Només una puntualització, Purga era una obra de teatre escrita per la mateixa Oksanen que debut al seu èxit, la mateixa autora va convertir en novel·la. El que no sé és si aquest muntatge parteix de l'obra de teatre original o és una adaptació de la novel·la.
ResponEliminaVaig diumenge que ve a veure-la... ja et diré què tal!
Una abraçada.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaHe arribat aquí després de veure la seva valoració, que en aquest cas no puc compartir: http://isaacdevereget.blogspot.com.es/2015/04/primeres-valoracions-sobre-purga-al-tnc.html
ResponEliminaRebi una salutació ben cordial,
Isaac de Vereget
D'entrada em disculpo per haver induït a error al dir que l'obra era una adaptació de la novel•la. Com ja vaig fer constar a la crítica, el programa no esmenta qui és l'adaptador i això em va portar a una pàgina errònia d'internet; de vegades n'hi fem massa cas. En quan a la resta, com qualsevol opinió, la meva és subjectiva, i això ho saben tots i m'alegra molt la discrepància; se'n aprèn molt de comparar pensaments discordants, no hi ha res pitjor que la uniformitat, penso jo.
EliminaEn quant a que el país em cau lluny, en el meu cas és cert i confesso la meva ignorància, però tenia l'esperança de que en podria aprendre força amb aquesta obra, i no ha estat així per l'embolicat que m'ha semblat el plantejament. Hi ha un altra país que em cau més o menys igualment de lluny: Turquía i la ètnia armènia, que aquest dies a saltat a l'actualitat perquè aquell home al que diuen sant tot i encara estar viu, n'ha parlat i ha organitzxat un bon rebombori. Doncs jo, d'aquest problema (genocidi) en vaig aprendre molt gràcies principalment a dues pel•lícules (al final expressions artístiques com el teatre: Ararat (Atom Egoyan, 2002) i La Masseria delle Alondole (germans Taviani 2007).
Acabo repetint que estic molt content de que surtin veus discre-pants. Jo sóc de la postguerra i encara recordo quan tots a toc de pito havíem de manifestar la mateixa idea, amb el braç enlaire naturalment, i us asseguro que no hi vull tornar.
Benvolgut,
EliminaAra sí que coincidim, totalment. I sigui per molts anys que puguem compartir parers, els semblants i els discordants. Aprofito per agrair-li molt sincerament les recomanacions del seu blog, que més d'una vegada m'han ajudat a triar l'espectacle que aniré a veure, i gairebé sempre amb molt d'encert. Gràcies, doncs, i fins ben aviat.