Coses Nostres

COSES NOSTRES

(a la Sala Atrium)

Ramon Madaula és un d'aquells actors que penso que la gent que ens considerem amants del teatre ens l'estimem. Perquè? Doncs per la seva trajectòria, perquè sap ficar-se en els personatges que interpreta i els defensa amb dignitat i savoir faire, com dirien els francesos; al menys a mi, és un actor que no em defrauda. Ara s'ha posat en l'ofici de dramaturg, i penso —vaig pensar, quan me'n vaig assabentar— que els tenia quadrats, que és una manera molt catalana de dir que es té valor. Només per això, felicitats. Vist des de fora —perquè cadascú se sap el seu— la postura còmode era no embolicar-se ni ficar-se en llibres de cavalleries i continuar fent d'actor i així fer bullir l'olla, però hi ha gent que quan tenen inquietuds no poden parar. Benvinguts.

Després d'aquesta declaració de principis i havent vist l'obra ja puc dir que el de Sabadell se n'ha sortit amb nota, de la qual cosa me n'alegro. Coses Nostres és quasi un thriller de teatre dins el teatre; potser m'he passat un pèl qualificant-lo de thriller, però tampoc massa. En una escenografia molt correcte, representant una sala d'assaig o pre-lectures d'un teatre, un teatre públic, es troben dos antics coneguts: el director del esmentat centre i un crític de pes, un periodista cultural de referència. De seguida es palpa un ambient tens, molt ben aconseguit, doncs ambdós personatges estan controlant les distàncies, com dos boxadors en el primer assalt, però la conversa avança i descobrim que el crític es va carregar l'últim muntatge del director, i ho va fer amb malvolença, segons el regidor o amb valentia per fer-lo reaccionar del seu endropiment, segons el crític.

I aquí comença un debat, interessantíssim, sobre el què és bo i el què és dolent en art. Com es determina la qualitat d'una manifestació artística? Quins paràmetres es fan servir per determinar "la qualitat"? Hi ha crítics que són Déu, o pretenen ser-ho? Tan poder tenen o pretenen tenir? Aquest és el fil filosòfic que ens obliga a posar-nos el dit al front —o el puny a la barbeta si sou més de Rodin— i fer-nos pensar, però l'obra només amb aquesta trama seria avorrida, una conferència amb dos ponents, i per això Madaula ens ha servit intel·ligentment una trama que ha fet avançar l'obra sense obviar aquest debat tan antic com el món —tot i que alguns autors sostenen que la prostitució és anterior—.

Peça molt ben dirigida pel mateix Madaula amb un Albert Pérez (com a crític) i Raimon Molins (com a director del teatre públic) perfectes en els seus papers. A mi m'han convençut. Un aclariment, en la foto que il·lustra aquesta crònica, el de les ulleres no és Harry Potter, és en Molins. I ara permeteu-me algunes especulacions, que segur que en sortiran. L'obra ens parla de personatges reals del món teatral català? El director existeix? I el crític? Segur que sortiran "enterats" que ens ho aclariran. A mi se me'n refot perquè l'únic que m'ha interessat és l'obra que m'ha agradat molt, i si algú s'hi veu representat i te la cua de palla, ja s'ho farà.

Per acabar, jo modestament des del meu blog en que faig de crític aficionat, vull declarar que el que escric intento fer-ho en el més gran respecte envers als creadors, respectant el valor que tenen de despullar-se davant el públic i raonant les meves valoracions fins allà on sóc capaç, però admeto que encara no he descobert quins paràmetres hi ha per determinar la qualitat artística. Això és molt subjectiu i em temo que serà així per molts i molts anys, a no ser que els de Google facin un invent dels seus, i no sé si m'ho creuré.