LA CLAUSURA DEL AMOR
(al Teatre Lliure de Gràcia)
A voltes els programes de mà que es donen al entrar al teatre es queden
curts d'informació, i els espectadors que no venen preparats "de
casa" van de clopoll per entendre certes coses que passen damunt
l'escenari. Penso que és el cas de La
Clausura del Amor que es fa al Lliure de Gràcia fins aquest diumenge.
L'obra escenifica la ruptura d'una parella, una parella que te un domini
del llenguatge extraordinari i per això es fan més mal del necessari, entrant a
matar de manera violenta —verbalment, ja que ni es toquen—; saben com i on
poden fer mal, però la manera d'increpar-se no deixa de ser curiosa: trenca el
gel ell i s'està 55 minuts exposant les seves queixes, la seva ràbia, el seu
dolor i també el seu amor que encara li guarda. Ella no diu ni mitja paraula,
li cauen les llàgrimes, es doblega de dolor, s'enerva, però no diu res. De sobte
se sent un cop de porta i entren en escena una dotzena de nens que es posen a
cantar una cançó; l'acaben i marxen. És el torn de la noia que, recuperada de
l'esbroncada comença la seva tanda de retrets amb tanta o més força que ell,
fent tan o més mal que ell. Ara és el torn del noi d'aguantar el dolor i
escoltar les veritats. Després d'uns altres 55 minuts on només parla ella, esgotats
els dos, diuen alguna cosa com "tornem a la feina" i es cofen amb uns
barrets estranys —a mi m'han recordat els que es posava en Jay Kay del grup
anglès d'acid jazz Jamiroquai—, s'han apagat els llums i fi.
Si sabies més coses, podies entendre el perquè d'una escenografia més que
freda, gèlida i el que està passant. Són parella, evidentment, però també
parella professionalment com a actors. La sala on passa tot és una aula d'assaig,
d'aquí la fredor en la il·luminació i l'absència d'atrezzo. L'entrada del cor
infantil és perquè han d'assajar una cançó en aquella sala, moment en que la
parella aprofita per "descansar" i canviar el torn de retrets. I al
final es posen els estranys capells perquè han de continuar assajant. La
parella està trencada, però The show must
go on, o si preferiu la versió operística, Vesti la giubba. És per això que parlo al principi de la falta
d'informació. Hi ha coses que sense una mica de peixet són pràcticament
impossibles d'esbrinar.
La direcció és del mateix autor, Pascal Rambert i jo crec que és excel·lent
i les dues actuacions de Bárbara Lennie i Israel Elejalde —també parella a la vida
real, que no els passi res— m'han semblat molt, però que molt bones; s'hi han
deixat la pell. En quant a la posada en escena, tinc els meus dubtes de si amb
la mateixa durada, el mateix conflicte, els mateixos dards esmolats i feridors,
els mateixos retrets però amb interpel·lacions, trencaments dels monòlegs, en
fi, el que seria una discussió "normal", l'obra hauria caminat amb
més agilitat. No n'estic segur, és un dubte. El que no ho és (un dubte) és que
tal com s'ha fet és molt innovadora.
El Lliure de Gràcia ple i la tanda d'aplaudiments ha estat llarga i sonora.
Bé, no de tothom. L'ocupant de la butaca del meu costat ha mirat el rellotge
cada dos minuts i a la seva dona cada tres. Li ha costat molt arribar fins el
final; s'ha mogut, s'ha gratat, s'ha estirat els cabells... Em temo que aquesta
parella quan arribi a casa tindran bronca. Espero que no sigui tan forta com la
que em vist a l'escenari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada