LA IMAGINACIÓN DEL FUTURO
(al Teatre Lliure de Montjuic)
Això s'acaba —parlo del
Grec, no pas del món—. Avui penúltim dia a la Puigserver del Lliure amb aquesta
obra de La Re-Sentida, una companyia
Xilena especialitzada, pel que sembla, en humor, crueltat, sarcasme i
irreverència; vaja, bona canalla, que amb La
Imaginación del Futuro han muntat un espectacle que no deixa a ningú
indiferent. La Re Sentida ha estat
invitada a la Schaubühne de Berlín i al Festival d'Avinyó; poca conya.
L'obra comença amb un
grup de ministres i assessors del segle XXI que es trasllada al 1973 per ajudar
al govern de Salvador Allende i mostrar-li que els seus objectius socialistes
no prosperaran en el futur. En plena crisi, li preparen al mandatari un discurs
que ha de gravar per a la TV. Els espectadors de seguida ens adonem que allò va
com el cul, que tots tenen idees diferents i tothom vol tenir raó mentre el
pobre Allende se'ls adorm a causa de la fatiga que li provoquen els
esdeveniments. L'únic de tots que va a fer la seva feina sense dir res és
l'empleat de moure la tramoia, l'atrezzo, vestit amb un guardapols i amb cara
de ximpanzé; treballa però no parla.
Aprofitant que el mandatari
fa la migdiada, els assessors trenquen la ficció i aprofiten per fer una mica
de didàctica. Treuen a un nen d'una caixa advertint que és un nen real, o sigui
un "nen pobre" que vol estudiar i ser metge. Aleshores en una escena
brutal els actors posen 20€ cada un a un fons comú per pagar-li els estudis i a
més fan una col·lecta entre el públic. Quan un espectador de la fila 1 —real,
seia a dues butaques de la meva— diu que no te diners, la noia que fa la recaptació
demana que s'aturi la música, s'encenguin els llums i li recrimina públicament
la seva garraperia. L'intenta convèncer despullant-se de cos, oferint fer-li
una palla cubana —posant-se el micròfon entre els pits en una imatge molt gràfica
de l'oferiment— i fins i tot fer-li una fel·lació, moment en que els seus companys
se l'emporten abans que perpetri l'acte. Tot fet a gran velocitat i amb un
respecte lloable envers l'innocent espectador. Aquesta escena és només una mostra
del que són capaços aquest col·lectiu sudamericà.
Perquè aquesta
companyia funciona com un col·lectiu i les dramatúrgies estan fetes entre tots.
Escenes com les que he descrit n'hi ha una pila, la de la cocaïna, la de la
platja,la de la bala perduda... És un espectacle desmarxat, però de categoria.
Com diu el programa de mà "una ficció lliure i insolent sobre uns fets que
van marcar la història de Xile". No m'estranya que allà on vagi fereixi sensibilitats.
Avui uns quants espectadors no ho han aguantat i has sortit abans d'hora.
M'encanta quan hi ha gent que abandona; això vol dir que l'espectacle va fort.
Avui la pregunta era: "hi haurà alguna manera d'evitar que Xile travessi
els disset anys de tortura, repressió i foscor que va viure sota el règim
militar?"
La sala Fabià
Puigserver a mitja entrada, però el públic assistent hem aplaudit amb ganes;
bé, part del públic, ja que també hi havia els que ho han fet per compromís.
Per cert, m'oblidava de dir que les actuacions han sigut molt bones, ben
dirigides per Marco Layera que els ha permès estripar molt, però sense que
s'acabés d'escagassar tot, allò que en diuen el límit. Bon pre acomiadament de
Grec. Demà encara em queda Mercat de les Flors, i després carpe diem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada