LES DONES DE GUIDO CONTINI
(al Maldà)
El primer film de Federico Fellini es va dir Luci del Varietà, que podríem traduir per
Llums del Teatre de Varietats —aquest teatre arrevistat que a Itàlia seria el
que va ser El Molino de Barcelona durant molt anys—. Fellini no la va dirigir
sol, va compartir la regidoria amb Alberto Lattuada, i per això quan dotze anys
després (1963) va filmar la seva novena pel·lícula la va titular Otto e Mezzo, perquè no era "sencer"
el seu novè film.
L'any 1982 es va estrenar a Broadway un musical amb música de Maury
Yeston, llibret de Arthur Kopit i Raul Julia de protagonista, obra basada en la
peli de l'italià. I van afegir mig número i el van batejar com a Nine. L'octubre de l'any passat al
Teatre Eòlia se'n va fer una versió, una mena d'adaptació protagonitzada per
Mariona Castillo —1963, 1982, 2016—, i avui (2017) s'ha estrenat una versió
modificada al Maldà amb el nom de "les Dones De Guido Contini" —nom
de l'alter ego del Fellini de Otto e Mezzo—.
I què li passa al Guido Contini? Doncs que està en la crisi del 40 i bloquejat
i sense idees, fa un repàs de les dones de la seva vida, des de la seva mamma fins a la prostituta Saraghina que
vivia en un búnker de la platja quan ell era petit, i per quatre monedes
ballava descaradament la rumba. Fins
aquí la història (es nota que per a mi Fellini és com Déu?)
Comença la funció al Maldà i a l'escenari hi ha un piano amb un pianista
—excel·lent Gustavo Llull— que es carrega tota la interpretació musical a
l'esquena amb potència i autoritat. Apareix la Mariona Castillo, bonica,
preciosa, amb un vestit pantaló negre, espectacular, amb l'esquena al aire;
mira cap a Guido Contini (representat per una cadira buida) i s'arrenca amb l'Overture delle Donne, un tema
boníssim, sense lletra, només dient la-la-la-la (res a veure amb la Massiel), i
a partir d'aquí va enfilant diferents temes, representant a tot el seguit "de
dones" del director, que l'estimen, l'admiren i també li retreuen
"coses".
No és un recital, és un musical i la Mariona a més de cantar representa
i ho fa molt bé; interpreta amb la cara i amb el cos, i es belluga amb
autoritat seguint les coreografies encertadíssimes de l'Ariadna Peya, tot
controlat pel director i adaptador David Pintó. És un espectacle rodó que no us
hauríeu de perdre. Descobrireu el potencial d'una gent jove que arriben molt
amunt en la seva feina, i a més us divertireu perquè, desenganyeu-vos, Fellini
és Fellini.
Reflexió: mai (o potser falten dècades) podrem competir amb les grans produccions del West End
londinenc o les del Broadway novaiorquès, peròs si que penso que ho podem fer
en els musicals de petit format, com aquest. Tenim talent per a fer-ho i més
d'una vegada he pensat que la feina, la llavor, l'hauríem de plantar per aquí. Phantom Of The Opera s'ha d'anar a veure
a fora, perquè la inversió en tot —vestuari, músics, artistes...— és brutal i
l'amortitzen representant-la al llarg de desenes d'anys. Però en aquests de
petit format, res a envejar. Bravo, equip de "Les Dones..."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada