SEKVANTARO: PIEZAS CODE-PENDIENTES DE DURACIÓN RE-LATIVA EN LAS QUE LAS ACTRI-CES INTENTA-RAN NO HACER TEATRO
(a l'Antic Teatre)
D'una companyia teatral que es diu "El Pollo Campero, Comidas Para
Llevar" pots esperar-ne moltes coses, però difícilment que et muntin una
peça de Sòfocles o Marlowe a la manera clàssica. Si a més l'obra en cartell porta
com a títol "Sekvantaro: Piezas codependientes de duración relativa en las
que las actrices intentarán no hacer teatro", doncs... això, que ves a
saber de què anirà l'obra. Per acabar-ho d'arrodonir, si l'espectacle el fan a
l'Antic Teatre, ja pots començar a sospitar que la cosa no anirà de alta comedia com les que feia Arturo
Fernández i les seves chatinas.
Parlem de teatre de l'absurd? Sí però no, o no tal com el van entendre
Beckett, Genet o Ionesco i si m'apures, en català, Pedrolo. Aquest és un absurd
diferent que no sabria com classificar. Postmodern? Postconciliar? Postcoital,
potser? Si una de les actrius et diu seriosa que va perdre la virginitat "per
segona vegada" als disset anys, què has de pensar? Jo d'entrada vaig pensar
que allò prometia i que m'ho passaria de mother
fuck, i així ha estat.
L'obra és un seguit de peces soltes sense, aparentment, ni cap ni peus amb
un sol denominador comú: un text acuradíssim, molt ben treballat per unes noies
que dominen el llenguatge a plenitud. Molta conya, però encara molt més rigor.
N'han dit molts de disbarats, però redéu, que ben dits. A més d'aquest domini
en tenen un altre: el de l'expressió corporal. Mirar les cares és un poema,
però estar al cas de com es belluguen és impressionant. S'han marcat un ball,
tonto, tonto, però amb tantes ganes de que ho fos que ha quedat a l'altura de
La Veronal.
No penso analitzar res del que ha passat perquè ha estat una mena de joc
dels disbarats. En un moment determinat ens han separat en dos grups. Al meu
ens han fet entrar en una sala petita, baixa de sostre, on feia una calor
bíblica i la Cris ens ha tingut allà, tancats, sense dir res, ordenant silenci
fins que li ha sonat el mòbil i ens ha dit que "ja estava". Hem
sortit i hem tornat a la sala on han organitzat una mena de col·loqui. Jo mai
he estat en un conciliàbul de tanta categoria. Els del públic hem fet preguntes
i les dues actrius han contestat el que els ha sortit dels ovaris, mai el que
se'ls ha preguntat.
Acabo; bona entrada a l'Antic Teatre i els assistents hem aplaudit amb
ganes. Cris Celada i Tatiana Sánchez, les artífex de El Pollo Campero se n'han
sortit amb nota alta, altíssima, tan com a dramaturgues, directores o actrius.
Felicitacions també a Ramon Simó per portar aquests tipus d'espectacles al Grec
i en espais tan "curiosos" com l'Antic Teatre. Hostitu, aquest Grec
ho està petant.
P.D. Espectacles com aquest no haurien de morir en dos dies. Programadors,
estigueu al lloro.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada