12 de jul. 2015

Pago con el diable

PAGO CON EL DIABLO
(al Microteatre Barcelona)



No se'n sortiran d'assassinar la cultura per molts fills de PPuta que ho intentin i molts ministres de capwert que s'hi esforcin: aquesta guerra la tenen perduda, com ho demostra la gent del teatre que es defensa a peu i cavall, reinventant-se sense parar, fent actuacions en terrats, menjadors de cases, al carrer... i de tan en tant una bona notícia: l'obertura d'un nou teatre com és el cas del Microteatre Barcelona del carrer Bailèn 194, a tocar de Gràcia. Benvinguts i llarga i estimulant vida!
Les peces curtes cada vegada tenen més adeptes, habitualment d'un públic jove i això a més crea nous espectadors que s'aficionaran i enganxaran al teatre —anava a escriure "al art de Talia", però queda cursi i antiquat—. Deixo de filosofar i vaig al gra, però abans us recomano que entreu a  la pàgina www.microteatrebarcelona.com i així veureu com funciona; per cert una pàgina molt guapa. Ahir, sortint del Antic Teatre, vaig fer truc i repicó, vaig acostar-m'hi i hi vaig veure dues obres. 4€ cada una i encara et regalen un val descompte si vols prendre alguna cosa al bar.
Pago con el diablo és una peça de terror, sí, sí, de por (fear, miedo). Entres en una de les sis petites sales i et trobes amb un noi i una noia, seient davant d'una tauleta il·luminats per una llum molt fluixa, intentant escoltar psicofonies d'un aparell electrònic. No se sent res i ella el comença a vacil·lar, que si això és un engany, que si m'has cobrat 30€ i a sobre encara voldràs lligar... El la vol calmar i li aconsella que no es passi, que els esperits estan dins l'habitació, que n'hi ha de bons, però també de dolents... Només diré que de sobte comencen a petar coses, a apagar-se la poca llum, a sentir-se sorolls... l'espectadora que tenia al costat i que no coneixia de res, cada vegada la tenia més arrapada a mi, i confesso amb llàgrimes als ulls que no ho feia per insinuar-se. Estava cagadeta, cagadeta.
Jo n'he vist uns quants de micros, però mai un amb tants efectes "especials": Ouijes que es mouen sense tocar-les, espelmes que s'encenen soles... No vull desvetllar res més, que va en contra de les meves creences. Jo, si fos de vosaltres hi aniria. Sergi Vizcaino és l'autor i el director i Sergi Cervera i Roser Ràfols actor i actriu. Bravo!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada