GOMORRA
(la sèrie)
Fer sèries de gangsters no deu ser tan fàcil com sembla i
més perquè els humans tenim tendència a comparar. De fet, si no haguéssim comparat,
potser encara estaríem a l'edat de pedra, cosa que no desitjo en absolut.
Gomorra havia de ser la gran sèrie italiana del món de la Camorra, la màfia napolitana, però em sembla que les esperances
s'han desinflat, i si la comparem, per exemple, amb Els Soprano, doncs
malament.
Gomorra -
Viaggio nell'impero economico e nel sogno di dominio della camorra, és el títol del llibre —un
assaig que sembla una novel·la— que Roberto Saviano va publicar el 2006. Per
aquella època jo vaig viatjar a Nàpols i vaig prendre aquest llibre com a lectura;
molt encertat. Em va impressionar que el que havia llegit en un capítol abans d'anar
a dormir la nit anterior, ho vaig rellegir quasi exacte al diari que al matí em
van pujar a la cambra amb l'esmorzar. Fotografia a primera pàgina: un mort en
un toll de sang sobre les llambordes i el nom de la famiglia: Secondigliano; tot igual, menys que el del diari era
el cosí del que apareixia al llibre.
El 2008 Matteo Garrone, amb permís de Saviano, va fer la
pel·lícula, que sense ser extraordinària, reflectia bastant el que passava a
l'àrea de la Campania, especialment en el submón en que viuen els mafiosos, sense
cap mena de glamour, molt al contrari;
són uns "quillos" infectes i incultes que viuen com a gossos. Finalment
el 2014, Stefano Sollima i algun director més, emprenen el projecte de Gomorra,
la sèrie.
Està centrada en la famiglia
Savastano; el pare don Pietro,
l'esposa donna Imma i el fill únic Gennà,
un capullo immadur. Ciro és un soldat de confiança, potser el personatge més
ben dibuixat de tota la història. El problema principal dels 12 capítols és el
guió. Sense un bon guió una pel·lícula costa que avanci bé, però una sèrie
s'encalla segur, i penso que és el que li ha passat a Gomorra. El més aconseguit
és l'ambient: una ciutat deteriorada, amb una pila d'edificis abandonats, cases
de barris pobres amb uns patis on es trafica amb droga, tots els peons amb motorino, i les cases del camorristes:
patètiques. Viuen com a gossos en pisos de merda d'apartaments barats, això sí,
per dins amb detalls "de luxe", un luxe tirant a àrab, amb mobles pesats
de color blanc marfil i ribets daurats, televisions de centenars de polzades i
sofàs plens de coixins de tots colors. Tot d'un mal gust que talla la digestió, però un detall, a cada habitació una foto del Padre Pío, aquest caputxí que de Roma en
avall tothom considera sant i l'invoca per resoldre problemes, fins i tot els mafiosos,
tan catòlics ells.
Al marge de l'ambient la sèrie funciona una mica a
empentes i rodolons, amb poca trempera; un capítol s'encanta molt en escenes de
presó i l'altra negociant amb l'advocat de la família les inversions que han de
fer. Un emissari fa un viatge a Barcelona per contactar amb un capo, i ens passegen
per tota la ciutat com si anéssim en el bus turístic vermell.
Com podeu veure no la valoro massa amunt. Tot i que el
portal IMDB li dona un 7 —és el millor en quant a informació de cine, però no
us fieu massa de les seves valoracions— , jo no la classifico més amunt d'un
cinc, cinc i dècimes, o sigui que en quant a sèries de mafiosos, em continuo quedant amb La Piovra de Damiano Damiani. També
podria passar que com que ha plogut molt (més de trenta anys), ara em
decepcionès, però de moment ho veig així.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada