Mary and Max

MARY AND MAX

(Peli d'animació)

Fa dies vaig prometre que faria la ressenya d'una pel·lícula d'animació feta pel  complicat sistema Stop Motion que em va impressionar: Mary and Max és el títol i el seu director Adam Elliot. Us avanço que no per ser de dibuixos és per a infants, al contrari, malgrat els seus moments de tendresa és una peli força dura que relata la relació epistolar d'una nena solitària que viu a Austràlia, amb un home, també solitari, que viu a Nova York. Es veu que la solitud no te fronteres, malauradament.

Comença explicant que la Mary Dinkle "te uns ulls del color d'un toll de fang i una marca de naixement de color excrement". No sembla massa bon principi. Accidentalment troba l'adreça d'una persona de Nova York i li escriu. És en Max Horowitz, un jueu solitari carregat de manies, misogin i complicat i addicte als hot dogs de xocolata (?), però que s'anima a iniciar una relació epistolar, i així es comencen a explicar les seves vivències, o les seves misèries.

És una peli molt particular, tan en el plantejament de l'exposició com en la seva execució. La història és trista i el guió perfecte; la rrealització també excel·lent: stop motion de plastilina amb uns "ninots" que van de la tendresa de la Mary a la lletjor del Max. Per acabar-ho de ressaltar, la peli és en blanc i negre (o potser en blanc i sèpia) excepte detalls d'un vermell feridor, com els llavis de la mare de la Mary, o el gorro del Max. No hi ha diàlegs, només les veus dels personatges — Toni Collette, en el paper de Mary i Philip Seymour Hoffman, en el de Max— ens conten com a relators el que va passant al llarg de la història. Us recomano la versió original. Bé, jo sempre recomana la versió original, tot i que els dobladros del nostre país ho fan molt bé.

Com que la peça és molt senzilla, penso que no val la pena explicar res més; el que resulta interessant és com utilitzant una tècnica que en principi és per un públic infantil, es va desgranant una història trista, de gent solitària, i com ens hi endinsem malgrat veure unes imatges que d'alguna manera ens porten a la nostra infantesa per ser "dibuixos animats".

Us la recomano vivament, i si hi trobeu el gust a aquest tipus de cine, el mateix director té un curt que es diu Harvie Krumpet que és una passada, també de Stop Motion plastilina.