Marits i Mullers

MARITS I MULLERS

(a la Villarroel)

Recordeu aquella vella norma que  pomposament deia Planteamiento, Nudo y Desenlace? Fa molts anys era com la bíblia, però ja Camilo José Cela se'n fotia mitjançant els poetes que es prenien un corriente con leche en aquell bar de La Colmena. Woody Allen no se'n fot, directament ho ignora i com a escriptor i guionista va a la seva bola i explica les històries com li ve de gust, per cert molt hàbilment.

Àlex Rigola ha agafat Marits i Mullers, l'ha traduït, l'ha adaptat i la dirigit, i penso que  n'ha fet una creació, perquè ha copsat a la perfecció l'esperit de la peça de Allen i el tipus de narrativa que utilitza l'autor i director nord americà, molt típica de les seves millors pelis que per a mi són les que va fer els últims 25 anys del segle XX (sona a antic, oi?). Així doncs, Rigola ha començat l'obra amb uns petits monòlegs en que cada personatge es presentava a si mateiz. A continuació hem entrat en les històries dels dos matrimonis, amics de molts anys, en el moment en que un d'ells diu a l'altra que se separen. Més endavant hi entra un cinquè personatge, director d'art d'una revista cultural i finalment una noieta —fantàstica mar Ulldemolins— que fa més d'un paper. Rigola situa els fets a la Barcelona més o menys actual, cosa que li permet, sense modificar res important, apropar-ho a l'espectador i fer algunes bromes "actualitzades". N'hi ha de realment brillants, com la discussió de la noieta inculta confonent el Rey León amb el Rei Lear. Els personatges són gent de classe mitjana alta, cultes, intel·lectuals, sofisticats, d'aquells que quan estan a casa sempre prenen una copa de vi, no sé perquè preferentment blanc.

En l'escenografia, Max Glaenzel ha disposat La Villarroel  a dues grades i una triple fila lateral. La que es correspondria a la fila 1  de les tres bandes, són sofàs, on hi ha públic però també espais lliures que de vegades ocupen els actors. Al mig una gran taula, res més; la il·luminació de Maria Domenech fa la resta. Els actors es mouen per aquest ambient que tan és una casa com una oficina, com el carrer. Els que tenen paper actuen i els que no s'estan quiets asseguts; la il·luminació ens va situant.

No m'allargo explicant una història que la majoria deu conèixer per la peli, o coneixerà perquè anirà a la Villarroel. El que m'interessa és dir que aquest "retorn" d'Àlex Rigola ha estat brillant, ha dirigit formidablement als (alguns d'ells) "seus" actors i als altres, que han estat perfectes, mesurats i molt creïbles: Andreu Benito, Joan Carreras, Mònica Glaenzel, Sandra Monclús, lluis Villanueva i la ja esmentada mar Ulldemolins, tots fantàstics. Quan un actor ha interioritzat el personatge es nota, molt i te'l creus en tot el que fa.

Nit d'estrena oficial. La Villarroel a rebentar, no hi cabia ni una agulla. Les invitacions van volar en minuts i es notava. Hi havia tothom que "hi havia de ser", crítics, companys de professió: actors, directors... que van fer costat aplaudint amb ganes als actors i l'equip. A la sortida, al bar de la sala, un pica-pica regat amb cava i cervesa i els fumadors, al carrer. Per la vorera ni es passava.