CAIGUTS DEL CEL
(al teatre Condal)
Sébastien Thièry és un actor francès que al 2005 es posà
a escriure comèdies amb les que va assolir grans èxits. Ha estat nominat varies
vegades al Molière i fins tot n'ha guanyat un. Sergi Belbel ha adaptat i
dirigit un d'aquests èxits Comme s'il en
Pleuvait, l'obra que he vist avui. Segons el programa de mà Thiéry combina
magistralment el teatre de boulevard
(Labiche...) i el del absurd (Ionesco...), però no, no m'ho he cregut. A Labiche no el conec que és de fa dos segles, però a Ionesco sí, i la veritat... no. A l'obra
una parella de classe mitjana-alta, amb idees progres veu com els apareixen
diners a l'apartament, com si els caiguessin del cel. Sospiten de la dona de
fer feines ucraïnesa, però que han de sospitar? Ningús els a pres res, al contrari.
Més endavant intervé el veí del pis de dalt recentment mudat a l'edifici. Que
passa? Jo no ho sé, però em temo que ni l'autor ni el director tampoc.
La peça és un nyap important, de categoria, un
despropòsit —no confondre amb l'absurd—. Se salva l'escenografia de Max
Glaenzel, fins i tot desproporcionada, però això és culpa de la amplíssima boca
del Condal que més que una boca sembla una bocana de port. La sala
d'estar-menjador és esplèndida, ben moblada, amb grans finestrals i cortinatges,
això sí, sense arriscar. Tot i així sembla que escenògraf i director no es comunicaven
massa bé, doncs que la interina quan entre per netejar guardi la roba en el
mateix penja-robes que els senyors i tingui les espardenyes de treball allà
mateix, davant la taula del menjador, no em quadra.
L'obra és molt dolenta o ha estat mal adaptada, amb
gracietes fàcils com quan es parla de diners introduir-hi el tema Andorra (Pujol)
i altres gags molt previsibles i baratets. És com si pel fet d'anar al Teatre
Condal l'haguessin de frivolitzar. Jordi Bosch i Emma Vilarrasau semblaven actors
d'antiga revista del Paral·lel, exagerant, fent cares i cridant, cridant molt;
jo diria que esgargamellant-se, i com deia la meva àvia, no per cridar més es
té més raó. Un quadre de bons, boníssims actors: Emma Vilarasau (recordo Un Matrimoni
de Boston), Jordi Bosch (Els Ferèstecs), Anna Barrachina (Cómeme el coco, negro)
o Carles Martínez (L'Encarregat) m'han semblat malaguanyats per una cosa així,
per no parlar de Belbel, que entre altres coses va dirigir Agost.
El Condal força ple d'un públic habitual dela casa, i ho
dic amb tot el respecte, gent de comèdia de riure fàcil i sense fer pensar massa,
Paco Moran style, i consti que
m'acabo de posar dret Tot i així els aplaudiments penso que han estat tebis,
molt tebis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada