AQUEST PAÍS NODESCOBERT...

AQUEST PAÍS NO DESCOBERT QUE NO DEIXA TORNAR DE LES SEVES FRONTERES CAP DELS SEUS VIATGERS

(a la Beckett)

          Jo no soc massa de teatre testimonial  o com en vulgueu dir. Soc de text, des dels autors del Segle d’Or, Shakespeare, Goldoni, Molière i tota una llarga llista de contemporanis. M’agrada que m’expliquin històries, que me les expliquin bé i m’agrada creure-me-les.

                        Per això, quan vaig llegir que a la Beckett farien “Aquest País No Descobert...”, malgrat que la llarga frase és del meu admirat Shakespeare, vaig decidir que no l’aniria a veure, però fa més de cinquanta anys que visc en parella i la meva dona em va dir que li feia gràcia veure-la, o sigui que cap al Poble Nou. Les vegades que ella m’ha acompanyat a veure coses que li feien una gràcia relativa...

          Ara continuo dient que el teatre testimonial no és el meu, però reconec que la peça està molt bé, que entra bé i és entranyable; està ben muntada i ben interpretada. Alguna queixa? Doncs jo l’hauria retallat una mica, especialment el vídeo del metge —molt bé, però llarg—, però els que em coneixen saben que són una mica com aquell personatge del Tim Burton, Eduardo Manostijeras.

          El cas que ens planteja “l’experiment” me’l puc imaginar, només això, perquè el meu pare va morir molt feliç, de vell, als 95 anys; allò que en diem “on s’ha de signar”? En canvi el tema del càncer de pulmó el domino perquè en vaig tenir un fa vint i escaig d’anys —un moment en que quasi se’n morien tots—, amb la distinció de que jo me’n vaig sortir. Les vegades que m’he sentit dir allò de “la mala herba... Explico tot això perquè penso que la meva manera de veure l’obra podia estar condicionada, segurament ho va estar, per aquests dos fets.

          Anant a l’obra, penso que l’Àlex Rigola va ser murri en el plantejament; ja fa temps que va demostrar que es coneix l’ofici. El fet de posar a la filla, la filla de veritat davant del pare (fictici, perquè l’autèntic va morir de la malaltia) li ha donat a l’obra un to entre entranyable i veraç. L’Alba Pujol està perfecte, molt continguda, i en pocs moments s’emociona i li aflora alguna llàgrima, instants que crec que ens va passar a tots els espectadors. El Pep Cruz, molt solvent en el paper de pare. L’aspecte, l’edat i aquella veu que té el fan un personatge sòlid. Mai em cansaré de dir que el càsting és molt important. O sigui que molt bé!

          Nit de sorpresa per a mi, agraïment a la meva parella per “fer-m’hi” anar i tot rematat sopant al restaurant de la Beckett, un lloc magnífic on acabar la nit, els que ja som grans i no busquem més coses. No és Ca l’Isidre del carrer de Les Flors, però ho fan molt bé dins el seu nivell, i també tenen un personal amable, atent i ràpid. Dona gust ser ben atès i amb un somriure als llavis. I a sobre et trobes amb els actors i els hi pots dir el que penses de l’obra. Digueu-me que tinc gustos senzills, però jo així, soc feliç.

Ivànov

IVÀNOV

(al Teatre Lliure)

          Avanço que Txèhov no és el meu autor preferit; sempre l'he trobat una mica pesat, però em passa com en tantes coses, que sense ser molt estimat per mi, penso que gràcies a ell el teatre va evolucionar. També m'agraden ben poc els Rolling Stones i crec que han marcat un abans i un després en la música actual. Això em passa en totes les arts, i posats a fer confessions, diré que Vània és l'excepció; Vània sí que m'agrada, i molt.

          Ivànov, és un personatge que per molt que m'hi esforci no acabo d'entendre, no m'hi identifico en absolut. Aquest nihilisme em pot i em supera, i tot i saber que el que es representa en un teatre és ficció, em posa una mica nerviós i m'incomoda. Cadascú té les seves mancances, i aleshores passa el que m'ha passat avui, que la nova manera d'afrontar-lo no m'ha aportat res i m'ha deixat igual que si l'hagués vist fet de la manera més clàssica. Rectifico, si l'haguessin fet com l'any 1887, possiblement m'hauria agradat més pel vestuari, però això no ho sabré mai perquè, tot i ser gran, aleshores jo n hi era.

          Entrem a la Puigserver del Lliure per acomodar-nos i veiem a tota la troupe jugant a futbol, fins que el què fa àrbitre indica que s'ha acabat i comença la funció —apagueu els mòbils, indica fent un gest—. I comença l'obra. Que significava aquell partit de futbol, incloent-hi la dona d'Ivànov moribunda però en un estat físic envejable? Mentrestant el personatge del doctor va tocant la guitarra i cantant una cançó, un simbolisme que tampoc he entès. Els diàlegs han anat fluint lentament, amb una mena d'indolència, però sempre amb amargura, plens de retrets; els personatges de l'obra ja ho són així, però aquella mena de gats japonesos de botiga xinesa barata, que hi pintaven? I la màquina de tirar confeti daurat com si fos una festa de la Cospedal?

          No continuo perquè penso que queda clar que el muntatge no m'ha entrat i que la llarga llista de metàfores visuals, picades d'ullet, simbolismes i gats daurats no m'han aportat res; confesso que m'he avorrit. No diré que les actuacions hagin sigut dolentes perquè no les he entès, com quan veig que una colla juga a futbol i empaiten la pilota i intenten ficar-la entre tres pals, però no entenc la tècnica ni sé les normes. L'únic que m'ha quedat clar que Ivànov —Joan, en aquest cas— era un home tòxic. Per cert, tampoc m'agrada que em canviïn els noms dels personatges pels dels actors en obres conegudes; em confon, però això podria ser cosa de l'edat, meva, no dels intèrprets.

          La sala quasi plena i els assistents han aplaudit amb entusiasme, cosa de la que m'alegro perquè jo, a l'Àlex Rigola, sempre l'he tingut en molta estima com a director.

El Público

EL PÚBLICO

(al TNC)

Intuïa que aquest García Lorca no seria el que sempre he admirat, però als addictes a teatre ens passa com als gourmets: no ens agrada que ens passi per davant una novetat sense tastar-la. També sóc un admirador de l'Àlex Rigola, del que he vist coses que em van impressionar, com el trasllat al teatre de 2666 de Bolaño o el Woody Allen que fins fa poc ha estat a La Villarroel, per divertit.

Dit això, confesso que avui m'he avorrit perquè el text no m'ha arribat, i quan passa això entres en una espiral: no t'agafa, no pares atenció i no plegues res, així ras i curt. No m'atreviré a dir que la peça és dolenta, ni que està mal dirigida, mi que els actors ho han fet malament. Senzillament no hi he entrat. L'únic que m'atreviré adir que era dolent era el piano del conjunt que ha tocat al principi. El piano, no el pianista. Era un instrument electrònic d'aquells que fan servir els músics de catxet baix que toquen per la BBC (Bodas, Bautizos y Comuniones), els que sonen a clink, clank, clonk; dolent o mal programat.

Avui això és tot. La Sala (massa) Gran plena i els aplaudiments no massa entusiastes, tot i així uns quants espectadors han cridat bravo! Ja ho deia el Gallo: hay gente pa tó.

Marits i Mullers

MARITS I MULLERS

(a la Villarroel)

Recordeu aquella vella norma que  pomposament deia Planteamiento, Nudo y Desenlace? Fa molts anys era com la bíblia, però ja Camilo José Cela se'n fotia mitjançant els poetes que es prenien un corriente con leche en aquell bar de La Colmena. Woody Allen no se'n fot, directament ho ignora i com a escriptor i guionista va a la seva bola i explica les històries com li ve de gust, per cert molt hàbilment.

Àlex Rigola ha agafat Marits i Mullers, l'ha traduït, l'ha adaptat i la dirigit, i penso que  n'ha fet una creació, perquè ha copsat a la perfecció l'esperit de la peça de Allen i el tipus de narrativa que utilitza l'autor i director nord americà, molt típica de les seves millors pelis que per a mi són les que va fer els últims 25 anys del segle XX (sona a antic, oi?). Així doncs, Rigola ha començat l'obra amb uns petits monòlegs en que cada personatge es presentava a si mateiz. A continuació hem entrat en les històries dels dos matrimonis, amics de molts anys, en el moment en que un d'ells diu a l'altra que se separen. Més endavant hi entra un cinquè personatge, director d'art d'una revista cultural i finalment una noieta —fantàstica mar Ulldemolins— que fa més d'un paper. Rigola situa els fets a la Barcelona més o menys actual, cosa que li permet, sense modificar res important, apropar-ho a l'espectador i fer algunes bromes "actualitzades". N'hi ha de realment brillants, com la discussió de la noieta inculta confonent el Rey León amb el Rei Lear. Els personatges són gent de classe mitjana alta, cultes, intel·lectuals, sofisticats, d'aquells que quan estan a casa sempre prenen una copa de vi, no sé perquè preferentment blanc.

En l'escenografia, Max Glaenzel ha disposat La Villarroel  a dues grades i una triple fila lateral. La que es correspondria a la fila 1  de les tres bandes, són sofàs, on hi ha públic però també espais lliures que de vegades ocupen els actors. Al mig una gran taula, res més; la il·luminació de Maria Domenech fa la resta. Els actors es mouen per aquest ambient que tan és una casa com una oficina, com el carrer. Els que tenen paper actuen i els que no s'estan quiets asseguts; la il·luminació ens va situant.

No m'allargo explicant una història que la majoria deu conèixer per la peli, o coneixerà perquè anirà a la Villarroel. El que m'interessa és dir que aquest "retorn" d'Àlex Rigola ha estat brillant, ha dirigit formidablement als (alguns d'ells) "seus" actors i als altres, que han estat perfectes, mesurats i molt creïbles: Andreu Benito, Joan Carreras, Mònica Glaenzel, Sandra Monclús, lluis Villanueva i la ja esmentada mar Ulldemolins, tots fantàstics. Quan un actor ha interioritzat el personatge es nota, molt i te'l creus en tot el que fa.

Nit d'estrena oficial. La Villarroel a rebentar, no hi cabia ni una agulla. Les invitacions van volar en minuts i es notava. Hi havia tothom que "hi havia de ser", crítics, companys de professió: actors, directors... que van fer costat aplaudint amb ganes als actors i l'equip. A la sortida, al bar de la sala, un pica-pica regat amb cava i cervesa i els fumadors, al carrer. Per la vorera ni es passava.

Incerta Glòria

INCERTA GLÒRIA

(a la Sala Petita del TNC)

Quan el meu pare, fa molts anys, em va posar a les mans Incerta Glòria, la novel·la de joan Sales i li vaig preguntar de que anava, no m'ho va dir; només em digué "és una de les millors novel·les catalanes que podràs llegir mai". Quan la vaig acabar vaig entendre que tenia raó, i també vaig entendre perquè ell —que havia estat en aquell front aragonès amb els republicans— parlava tan poc de la guerra. A ningú li agrada recordar la incapacitat d'uns dirigents que el van conduir a una desfeta que va acabar en a un camp de concentració insalubre de França. Penso que Rigola ha tingut unes "amígdales" —en metàfora del Dr. Puig— com el cavall de l'Espartero al traslladar una obra d'aquesta magnitud al teatre. El que està molt clar és que una guerra —i civil, més— és una merda, merda, merda; una desgràcia, i els que la desencadenen uns fills de puta.

L'obra està repartida en tres parts, titulades amb els noms de tres personatges. En la primera estem al front, en la segona a Barcelona i altra vegada al front aragonès en la tercera. Jo haig de confessar que a la primera m'he espantat, doncs hi he trobat un excés de simbologies —que la majoria no he entès—, com situar uns llibres que després tombarien com fitxes de domino, o els moviments coreogràfics del comandant Picó, o la ballarina que no sé que ens vol explicar amb la seva dansa, però mica en mica he anat entrant en el tema. A la segona part la peça ha fet un gir important segons el meu punt de vista. Mar Ulldemolins, Pau Roca i Andreu Benito ens han traslladat a la reraguàrdia i en un to molt més intimista hem viscut la tristesa de la desgràcia que és una guerra i les seves conseqüències. Penso que aquí l'obra ha arribat al seu punt més alt i més emotiu. A la tercera hem tornat al front i ha mantingut el nivell, tot i que en l'escena del sopar potser al director se li ha anat una mica la mà cap a la tragicomèdia.

L'escenografia de Max Glaenzel i la il·luminació d'August Viladomat, molt encertades. Voldria aclarir que el tema de les simbologies és molt particular. A mi em costa d'entendre que fa un comandant de l'exèrcit "roig" ballant amb un fusell, i en canvi m'emociona que cada vegada que la Trini parla del seu fill aparegui una baldufa de llauna,. Vull dir que no hi ha símbols bons o dolents, sinó que n'hi ha que t'entren i altres no.

En quant a les actuacions, en general han estat de correctes a bones. Per cert, estic content d'haver recuperat a l'Aina Calpe, que feia molt temps que no veiem per Catalunya. Benvinguda. La Petita del TNC plena fins a la bandera. M'havia oblidat de dir que la utilització de les video projeccions ha estat molt mesurada i efectiva. Al final els assistents hem aplaudit sincerament.

Mcbth

MCBTH

(A la Sala Petita del TNC)

Crec que Macbeth és una de les millor tragèdies d’aquest personatge del segle XVII que no sabem si era anglès, napolità emigrat, fill d’un guanter o un noble fill bastard de la reina Elisabeth I. Parlo de William Shakespeare, però avui al TNC l’Àlex Rigola ens ha ofert MCBTH, o sigui una versió lliure.

Salut, Macbeth! Salut, baró de Glamis — Salut, Macbeth! Salut, baró de Cawdor — Salut, Macbeth, que seràs rei! Això diuen les tres bruixes, també en aquesta representació, però no ho fan davant d’un perol i vestides amb parracs; ho diuen assegudes en un sofà d’skai i amb carotes de Micky Mouse, o sigui que si no fos perquè les frases són tan famoses, no sabríem que son les tres bruixes i potser tampoc que estem veien Macbeth.

Penso que en aquesta obra el bard ens va presentar una història d’ambició i, si m’ho permeteu, la primera amb “dona fatal” (lady Macbeth), avançant-se tres-cents anys a Dashiell Hammet i als grans escriptors de novel·la negre, però jo avui no he vist ni una cosa ni l’altra. Sí, sí, ho sé... és una versió lliure. Doncs no m’ha agradat.

Veure Duncan recitar textos tan transcendentals vestit amb calçotets, m’ha destrempat perquè, permeteu-me la franquesa, el vestuari era patètic i el "desvestuari" res més que actors en pilotes. L’escenografia tampoc m’ha dit res. Una caseta de fusta com una mena de refugi de muntanya rodejat d’abets de plàstic... jo m’he imaginat que era el bosc de Birnam, però just quan aquest bosc te protagonisme, al segon acte, la escenografia s’ha canviat.

No diré que els actors ho hagin fet malament, tot i que a algú el vers se li resisteix, però en general ho he trobat tot superflu. La Petita del TNC mig plena (un pessimista hauria dit mig buida) i quan ha caigut el teló el públic ha aplaudit, sense massa entusiasme.

P.D. No tocaria ja fer un Shakespeare complet, amb vestuari de l’època i espases, com es va fer el Cyrano a la Biblioteca? Només és una proposta.

Coriolà

CORIOLÀ

(al Teatre lliure de Montjuic)

Aquesta versió que ha fet Rigola del Coriolà de William Shakespeare potser resulta una mica massa Reader’s Digest (la famosa revista nord americana que comprimia tota mena de cosa escrita, llibres, articles de revistes, etc...) Ha deixat l’obra original en menys d’hora i mitja i la meva impressió és que en aquesta passada per la podadora han quedat coses importants fora del cove.

Caius Marcius és un valerós general romà que torna a Roma vencedor de la guerra contra els Volscs després de prendre la ciutat de Corioli, motiu pel que rep el sobrenom de Coriolà. El Senat pretén nomenar-lo cònsol, però la seva actitud despectiva envers la plebs el fan impopular i els tribuns aconsegueixen desterrar-lo. Aleshores emigra al país dels Volscs on Tulo Aufidio l’acull, es posa al front d’un exèrcit i empren una guerra contra Roma per venjança. Quan està front a les muralles, a punt d’arrasar-la rep antics amics que li demanen clemència, però finalment és la seva mare la que el convenç que no destrueixi la ciutat. Sabent que això és la seva pena de mort deixa l’assetjament i se’n torna; Tulo Aufidio el fa matar a la plaça pública per traïdor.

Aquesta és la història completa que el dramaturg de Stratfford (o era de Messina?) va escriure. El que no tinc clar és que si jo no l’hagués conegut l’hauria pogut seguir aquest vespre al Lliure. Potser Rigola tampoc ho pretenia; potser el que l’interessava explicar-nos era si estem preparats per a la democràcia, si el poble ha d’ésser sobirà, si els líders s’ha de sotmetre a la voluntat del poble, o si el que és important és el que diem o com ho diem.

Tornant a la funció diré que la posada en escena és més que sòbria, però bona: sala esbatanada fins el fons, parets negres i com a mobiliari només cadires. Al mig un rètol d’aquells d’autopista americana amb la paraula DEMOCRACY en cartell lluminós i rotatiu. A mi això no m’ha aportat res. Els actors (part de la penya Lliure-Rigola) han estat molt bé a l’hora del text que ha sonat potentíssim (si Shakespeare no sona potent és que alguna cosa important està fallant). No m’han acabat de convèncer els moviments coreogràfics al estil japonès amb bastons-espases a les mans ni el rock que han cantat tots a cor, que ha sonat de collons, però no he comprés de què anava. La sala Fabià Puigserver plena i els aplaudiments no han ensorrat l’edifici, tot i que, repeteixo, els actors ho han fet molt bé.

P.D. Sabieu que la història de Coriolà és de Plutarc i forma part de les Vides Paral·leles?

THE END

(al Teatre Lliure de Montjuic)

     Divendres passat, al teatre, vaig veure l’adaptació d’una obra de Woddy Allen. Em vaig divertir per l’obra i, especialment, perquè una de les actrius era una néta meva de catorze  anys que participava en aquest treball de fi de curs del institut.

     Avui n’he vist una altra de treball de fi de curs, de curs i de cicle, i també m’ho he passat molt bé. L’Àlex Rigola s’ha acomiadat de la direcció del Lliure amb The End, un Narco-Mex-Spaghetti Western-Teatral i jo hi afegiria Conya fina, escrit especialment per a la ocasió. Ens hem fet un tip de riure!

     La referència inicial de Woddy Allen no és del tot gratuïta, ja que l’autor (Rigola) ha utilitzat part del llenguatge d’aquest creador: representació aturada, entrada del autor i director, trencaments de la quarta paret i quelcom més i filosofades sobre el món del teatre i referències al propi món d’ell mateix.

     El monòleg del començament ha estat genial i les directrius dels sis-un-ell mateix director(s) donant instruccions al cactus, dient-li com s’havia de posar, que potser s’hauria de despullar... brillant.

     Ens ho hem passat molt bé, que és, suposo, el que es pretenia, ja que avui no hem assistit a una representació teatral, avui hem anat a una festa de celebració i quan un va de festa el que vol és gresca. Felicitats Àlex!