Via Lliure

VIA LLIURE

(Opinió)

Recordeu l'acte d'inauguració dels Jocs Olímpics del 92? Penso que només poden no recordar-ho els que no ho van mirar, però una gran part del món —i al món hi viu molta, moltíssima gent— ho va veure, ho va viure i en van fruir; va ser espaterrant, espectacular, allò que els castizos en diuen de cágate lorito —no confondre amb relaxing cup of coffe in Plaza Mayor—. Catalunya va quedar situada a l'univers i molts es preguntaven d'on sortia tanta creativitat i qui cony érem la gent d'aquell país tan petit. Vam donar allò que se'n diu la campanada.

Ara, ja fa uns quants anys que per la Diada de Catalunya la tornem a donar (la campanada). Intentaré explicar-me. Una manifestació, des del punt de vista sociològic és una demostració col·lectiva en la qual les persones que hi concorren fan paleses les seves conviccions, desitjos o sentiments a favor d'una opinió o una reivindicació. Imaginem-nos que en un poble ens reunim una colla a la plaça de l'Ajuntament per demanar la millora x. Si omplim la plaça, gran o petita, la manifestació és un èxit i com a molt sortirem a la TV local; en un dia sense notícies a la comarcal, però si el que volem és fer-ho arribar lluny hem de fer quelcom més que reunir una pila de gent, hem de fer alguna cosa espectacular, que vol dir atraure l'atenció pel seu caràcter excepcional. La inauguració dels Jocs del 92 ho van ser d'extraordinaris, insòlits i els últims actes de celebració de la Diada també. 2013, Cadena Humana a través de la Via Augusta de frontera nord a frontera sud. 2014, Bandera Catalana en forma de V —de victòria, de votació, de voluntat...— al llarg de dos dels carrers més importants de la ciutat. 2015, Via Lliure a la República Catalana, el que hem viscut avui.

Jo sóc força, molt, aficionat al teatre i sé que en una funció no es deixa, o no s'hauria de deixar, res a l'atzar, que a més del text hi ha una escenografia, una manera de posar-ho tot en escena, una il·luminació, un tempo... S'han de tenir en compte molts factors perquè el públic s'identifiqui amb l'obra, quedi admirat i se la cregui. Doncs el que s'ha fet en els actes de les últimes Diades és el mateix. No sé qui són els cervells de les posades en escena perquè a diferència del teatre, a l'onze de setembre no es reparteixen programes de mà amb els crèdits, però per força ha de ser gent molt bona, que pensen en una idea, valoren la possibilitat de executar-la, els riscos de fer-ho bé o fracassar i moltes més coses, i finalment la posen en marxa. I encara diré més, són persones que coneixen molt bé els mitjans contemporanis perquè ho pensen per que el món ho pugui veure per televisió i quedi abduïda, i ho entengui sigui de la cultura que sigui, mediterranis, nòrdics, del subcontinent indi o orientals. Han de quedar, com deia el màgic Andreu, "acollonidos" tots.

Els que anem puntualment a aquestes manifestacions vivim unes jornades úniques perquè hi participem, formem part d'aquella gernació, cantem, cridem i ens transmetem vibracions positives els uns als altres. Tornem a casa cansats i orgullosos d'haver-hi anat, ens descalcem, ens fem una mica de sopar i engeguem la tele, i aleshores, miracle! ho veiem! I ho vivim per segona vegada, ara des d'angles insòlits, des del cel o acompanyant els corredors de fons que transporten el vector de color groc, com si nosaltres fóssim els atletes, i l'encaixem a la tribuna... i quedem embadalits; i després pensem, fluixet perquè ens fa vergonya donar-nos importància, jo hi era! i fins i tot ens emocionem.

Amb aquest escrit vull fer un homenatge als que pensen i posen en solfa accions tan brillants com les que hem viscut aquests últims temps. Penso que l'èxit és de tots, però algú l'ha organitzat. Felicitem-los!