NINIS, LA TRILOGIA DIVINA
(a l'Adoberia d'Igualada)
Avui era tercer dilluns del mes i per tant #dillunskabrota, el segon de la tercera temporada; deunidó. Això s'està consolidant. S'havia de fer dins la piscina (buida) de can kabrota, coberta
amb un igloo de vent, però el temps
amenaçava inclemències, i prudentment es va canviar aquesta ubicació per una de
més arrecerada, o sigui que la funció s'ha fet a l'Adoberia, aquest espai màgic
del barri del Rec d'Igualada; una antiga adoberia recuperada i reconstruïda on
te la seu l'Estudi Ribaudí de disseny.
S'ha representat NINIS,
LA TRILOGIA DIVINA, obra en tres parts del dramaturg Marc Torrecillas, un peça
que va veure la primera llum al avui ja desaparegut Minitea3 del carrer d'En
Robador. Aleshores només era una peça breu que al autor li ha crescut entre les
mans convertint-se en una trilogia.
La Verge Maria i Sant
Francesc, dues estàtues de fusta policromada, fa quasi dos-cents anys que estan
tancats en una església. El món a fora ha canviat molt, però la única dels dos que
ho sap és la Verge que surt un cop a l'any en processó. Ambdós, quan els feligresos
han marxat i l'església roman tancada parlen de la vida i la fe dels humans i
tot allò que ells, com a talles que són, no poden fer... O potser sí? La cosa,
al llarg de les tres parts, es complica.
És una obra molt
divertida, ben estructurada i precisa, on el llenguatge és molt important
perquè sempre està ratllant la iconoclàstia, però per altra banda és respectuos,
dintre d'uns límits, i mai ofèn. En una escenografia molt simple, quatre ciris
encesos que indiquem església, les dues estàtues estan cadascuna en la seva
peanya. El vestuari és molt adequat. San Francesc amb la seva túnica de sarja
marron, un hàbit pobre com exigia la regla del sant, però la mare de Déu
espectacular dins el seu vestit blanc immaculat, cobert per una capa d'un blau
cel puríssim, tot rematat per una corona d'estrelles daurades al voltant del
cap.
El càsting és un
encert, doncs Xavier Juclà composa un sant "amb ganes" però una mica
cagadubtes, bon noi, però poc decidit, en canvi Laura Palmero és una Mare de
Déu vistosa, seductora, guapa, segura d'ella mateixa... irresistible és la
paraula. Rafaela Rivas ha dirigit la funció amb molt bona mà, o sigui que amb
tots aquests trumfos la partida està guanyada.
El públic que ha
omplert l'Adoberia s'ho ha passat la mar de bé, cosa que ha quedat palesa a
l'hora del postfunció, aquesta segona part de la nit on els assistents fan
tertúlia amb actors, directors i autors, i perquè no dir-ho, li fan el compte
al pica-pica en un plis plas; redéu quines velocitats! També vull dir que després de Crec En Un Sol Déu,
Dona no Reeducable i Només Són Dones, obres com aquesta són com una bufada
d'aire fresc que ens venen molt bé; et permeten respirar. El tercer dilluns de novembre més, en un
altra estil.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada