Només Són Dones

NOMÉS SÓN DONES

(a la Sala petita del TNC)

En el meu penúltim post vaig parlar del treball titànic de Míriam Iscla en que es carregava a l'esquena un text duríssim: Dona No Reeducable. Doncs només han passat quatre dies! i s'ha tornat a lligar un farcell tan o més pesant: Només Són Dones. Potser més dur per a mi pel fet de que els que ja tenir certa edat encara tenim records de l'època.

Es tracta d'un monòleg excel·lent, escrit per Carmen Domingo, una intel·lectual amb gran experiència en assaig Històric, en el que sonen veus diferents, però tres veus que no són de la mateixa corda; paraula: Míriam Iscla, dansa: Sol Picó, música i cant: Maika Makovski. No m'agrada repetir-me per haig de tornar a parlar d'un trio d'asos (si ho digués en femení quedaria insultant), perquè l'obra hauria pogut funcionar com a un monòleg tradicional: una gran actriu en front del públic explicant i dramatitzant una història, però en aquest cas el bon fer de la directora, Carme Portaceli —un cognom bonic per arribar molt amunt— ens ha obsequiat amb aquesta formació en que la dansa i la música han potenciat, i molt, el que deia l'actriu. Resultat: extraordinari.

El text ens parla dels centres penitenciaris exclusivament femenins —molts, massa al llarg i ampla de la península—on s'hi tancaven sindicalistes, guerrilleres, lluitadores incansables que a la vegada eren esposes, mares, filles... Allí van ser torturades, apallissades, vexades i finalment afusellades una quantitat ingent d'aquestes valentes. Un capellà li diu a una, moments abans de ser executada i que s'ha volgut confessar: no te doy la absolución porqué no es´ta casada por la iglesia. Autèntica caritat cristiana. Algunes es van suïcidar per furtar-los el gust als militar de poder-les passar per les armes. En algunes de les poques foses comunes que s'han pogut obrir, s'han trobat esquelets de fetus ja que es matava a dones embarassades. La legalització de l'avortament als anys quaranta; deunidó.

Tot això va explicant la veu que parla, relatant els records de cinc d'aquestes dones; els seus temors, el patiment de saber on han anat a parar els fills, els seus homes... sempre molt ben recolzades per la ballarina i la música. Una escenografia molt encertada de Paco Azorín ressaltada per la bona il·luminació de Miguel Muñoz ho ha acabat d'arrodonir. A l'esquerra de l'escenari, una pantalla on es projectaven dades d'aquesta època de foscor només equiparable al de la Edat Mitjana. Costava contenir les llàgrimes, no per vergonya que ja fa anys no en tinc, sinó per que quan plores no hi veus bé i de l'espectacle no te'n podies perdre ni un segon.

Abans d'apagar els llums pel final de la funció ha aparegut a la pantalla un text terriblement explicatiu. En aquests centres de retenció, txeques, presons o com en voleu dir, s'estima que hi van passar unes 150.000 dones, però no se sap amb seguretat perquè no se'n portava registre. I Això? És que NOMÉS EREN DONES.

P.D. Avui m'ha sortit una crítica una mica... sensible, però les coses van com van. És com fer un petit homenatge a les nostres mares i àvies, dones valentes que van saber aguantar, sense arronsar-se, la barbàrie del feixisme que va imposar l'indigne del general Franco i els seus acòlits; al seu infern es podreixin.

També vull dir una altra cosa; estic disposat a obrir una subscripció per pagar unes quantes entrades perquè certs personatges de la vida política espanyola que encara intenten navegar entre dues aigües, puguin assistir a la funció. Gent —no m'atreveixo a escriure persones— que neguen certs fets passats sota el règim franquista, que obstaculitzen la recuperació de la memòria històrica, que es pensen que les cunetes només són marges de les carreteres...