REFUGIADA POÈTICA
(a La Seca Espai Brossa)
Penso que no cal
presentar a Claire Ducreux, aquesta ballarina d'aparença fràgil i menuda; ja és prou
coneguda en els ambients teatrals, apart que quasi tots ens hem enamorat d'ella
al llarg de les seves actuacions. Avui a La Seca he vist Refugiada Poètica, que
ja havia passat pel Mercat de les Flors.
L'espectacle comença amb
l'entrada d'una noia que es protegeix de la neu amb un paraigua. Per la manera
de vestir sembla una vagabunda, una sense sostre, però el seu rostre reflexa una
pau envejable. Sí, viu al carrer i el seu entorn són unes tanques de les que es
posen per protegir les obres, però se la veu feliç i dansa i interactua amb elles,
encoixinada per una música suggerent. Sembla que només te un amic, un estàtua
que presideix la plaça o el carrer.
L'espectacle és sense
paraules, ja que no li calen per transmetre un munt de sensacions: tendresa,
poesia, sensibilitat, generositat, tot expressat amb el cos. Dansa, mim, clown,
circ, són disciplines que domina a la perfecció i les utilitza amb saviesa,
dosificant-les fins a crear l'ambient màgic necessari per transportar als
espectadors a una mena de cel que flota al nostre voltant, ajudat per unes
bosses de plàstic que si volen, creant un efecte realment notable. Se'm fa difícil
explicar amb paraules el que la Claire ens ha transmès sense fer-ne servir ni
una. Em fa por no saber-me explicar i espatllar-ho tot, però ho intento.
A mig espectacle
reclama la col·laboració del públic, començant per una noia a qui regala el seu
abric ratat. Juguen una estona, s'agafen de les mans, es miren tendrament i
s'abracen, i es tornen a abraçar... L'envia al seu seien amb l'abric regalat,
però es posa a nevar altra vegada i la Claire te fred i busca a l'espectadora i
amb ulls suplicants li demana l'abric. la noia torna a baixar... i així fa
sortir fins a tres espectadors que actuen com a professionals al costat de la
clown, que no força a ningú, amb un gran respecte, però amb una habilitat que
fa que els escollits la segueixin embadalits i ho facin rebé.
Una banda sonora de
David Moreno, Jorge Sarraute i Mayte Martín ha donat el contrapunt sonor a cada
moment de l'obra. La il·luminació de Nani Valls i Rafael Roca ha creat
l'ambient adequat per a cada part de l'obra. La creació i direcció és de la mateixa Claire Ducreux, excel·lent.
No dic res més perquè,
com he dit abans, tinc por d'espatllar la màgia que he viscut. Hi ha hagut
moments que m'ha emocionat, especialment per la tendresa que m'ha transmès.
Penso que és la paraula que millor defineix l'espectacle: tendresa.
La Sala Joan Brossa
plena d'un públic atent i embadalit que quan ha acabat ha embogit aplaudint i
aplaudint. Tots hem sortit mot satisfets. Si no l'heu vist, només us queda fins
aquest diumenge, i un advertiment: tot i que al llarg de l'obra neva més d'una
vegada, no patiu; és un espectacle molt i molt càlid. Aneu-hi, val molt la pena.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada