24 d’oct. 2015

Refugiada Poètica

REFUGIADA POÈTICA
(a La Seca Espai Brossa)



Penso que no cal presentar a Claire Ducreux, aquesta ballarina d'aparença fràgil i menuda; ja és prou coneguda en els ambients teatrals, apart que quasi tots ens hem enamorat d'ella al llarg de les seves actuacions. Avui a La Seca he vist Refugiada Poètica, que ja havia passat pel Mercat de les Flors.
L'espectacle comença amb l'entrada d'una noia que es protegeix de la neu amb un paraigua. Per la manera de vestir sembla una vagabunda, una sense sostre, però el seu rostre reflexa una pau envejable. Sí, viu al carrer i el seu entorn són unes tanques de les que es posen per protegir les obres, però se la veu feliç i dansa i interactua amb elles, encoixinada per una música suggerent. Sembla que només te un amic, un estàtua que presideix la plaça o el carrer.
L'espectacle és sense paraules, ja que no li calen per transmetre un munt de sensacions: tendresa, poesia, sensibilitat, generositat, tot expressat amb el cos. Dansa, mim, clown, circ, són disciplines que domina a la perfecció i les utilitza amb saviesa, dosificant-les fins a crear l'ambient màgic necessari per transportar als espectadors a una mena de cel que flota al nostre voltant, ajudat per unes bosses de plàstic que si volen, creant un efecte realment notable. Se'm fa difícil explicar amb paraules el que la Claire ens ha transmès sense fer-ne servir ni una. Em fa por no saber-me explicar i espatllar-ho tot, però ho intento.
A mig espectacle reclama la col·laboració del públic, començant per una noia a qui regala el seu abric ratat. Juguen una estona, s'agafen de les mans, es miren tendrament i s'abracen, i es tornen a abraçar... L'envia al seu seien amb l'abric regalat, però es posa a nevar altra vegada i la Claire te fred i busca a l'espectadora i amb ulls suplicants li demana l'abric. la noia torna a baixar... i així fa sortir fins a tres espectadors que actuen com a professionals al costat de la clown, que no força a ningú, amb un gran respecte, però amb una habilitat que fa que els escollits la segueixin embadalits i ho facin rebé.
Una banda sonora de David Moreno, Jorge Sarraute i Mayte Martín ha donat el contrapunt sonor a cada moment de l'obra. La il·luminació de Nani Valls i Rafael Roca ha creat l'ambient adequat per a cada part de l'obra. La creació i direcció és de la mateixa Claire Ducreux, excel·lent.
No dic res més perquè, com he dit abans, tinc por d'espatllar la màgia que he viscut. Hi ha hagut moments que m'ha emocionat, especialment per la tendresa que m'ha transmès. Penso que és la paraula que millor defineix l'espectacle: tendresa.
La Sala Joan Brossa plena d'un públic atent i embadalit que quan ha acabat ha embogit aplaudint i aplaudint. Tots hem sortit mot satisfets. Si no l'heu vist, només us queda fins aquest diumenge, i un advertiment: tot i que al llarg de l'obra neva més d'una vegada, no patiu; és un espectacle molt i molt càlid. Aneu-hi, val molt la pena.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada