YOU SAY TOMATO
(a la Sala Muntaner)
Joan Yago és un autor "calòric", que vol dir
entre altres coses "energètic", segons el diccionari, però jo no
anava per aquí. És calòric perquè forma par de La Calòrica, aquesta companyia
de teatre que últimament està actuant molt, bé i per mèrits propis. Joan Yago
és molt jove i deu ser molt treballador, dues coses que envejo perquè jo no en
sóc gens de jove i sí un pèl dropo, però anem a l'obra d'avui.
En un escenari desendreçat, força brut, ple d'andròmines
com forques —deu ser un local de poble on s'hi fan Els Pastorets— sona insistentment
de fons música de gralles d'aquells que et ratllen el timpà ajudades per timbals
desafinats tocats maldestrament. Deu ser la Festa Major d'un poble i el Santi i
la Rosó es preparen per la seva actuació en aquest teatre de mer..., perdó, de poble.
Són una parella que, mitjançant música gravada, canten i ballen temes romàntics
fent un repàs des dels anys trenta fins ara. Ja porten 10 anys de casats i les
coses no els van massa bé.
Quan es van conèixer ell tocava la guitarra i cantava en
festes i ella estudiava empresarials, cant, dansa, idiomes... Es van enamorar i
van emprendre una vida de músics junts. Ella volia ser una Joan Baez, ell... Deu
anys poden erosionar moltes il·lusions. Avui el Santi està especialment bord i
la Rosó intenta redreçar la situació, però al cap d'una estona no pot més, treu
el seu autèntic caràcter i comença a parlar clar... Tota aquesta seqüència
mentre assagen una miqueta, es maquillen, es vesteixen i aguanten les males
condicions del teatret, sense camerinos, sense lavabos perquè en van inundar,
sense... esperança?
Yago ha escrit un text impecable, intel·ligent, gens
previsible, una comèdia amb tocs molt amargants i un desenllaç que penso que és
un retrat de la vida d'una gran majoria de parelles. Anna Moliner (Rosó) i Joan
Negrié (Santi) han estat fantàstics, creïbles; es mouen i canten bé.
Felicitacions a Joan Maria Segura que els ha dirigit. Menció especial pel
vestuari d'Albert Pascual. Han començat amb roba de carrer, s'han començat a
vestir posant-se capes de diferents èpoques cronològicament inverses a l'època
del show per acabar ella amb un vestit elegantíssim de setí blanc i ell de
frac, allò que els caps de protocol de les recepcions pijes en diuen
"corbata blanca".
Quan finalment ha començat "el show" ha sonat música
de George Gershwin de la pel·lícula de l'any 37 Shall We Dance? —aquí traduïda per algú que devia anar pet com Ritmo Loco, que sona més a Rescón en las
Vegas Catorce que a un musical d'abans de la guerra—. De la peli ve el nom You Say Tomato, i ells vestits com Ginger
Rogers i Fred Astaire han començat a actuar, desvestint-se per capes i deixant
a la vista roba de l'època de la cançó que anaven cantant. Un autèntic show de
Festa Major.
Conclusió: val la pena anar a la Sala Muntaner a veure
l'obra; és refrescant, però no és cap bajanada, al contrari, és també dramàtica,
però la vida ja ho és així, i torno a dir que la parella d'intèrprets ho fan
molt bé. A més esteu de sort, estarà en cartell fins el dia 1 de novembre, si
no m'equivoco, però un consell; no ho deixeu per l'últim di, a veure si us quedareu sense entrades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada