DONA NO REEDUCABLE
(al Teatre Lliure de Gràcia)
Voleu saber que és el terrorisme d'estat? No us quedeu
amb els GAL que eren uns aficionats i el Sr. X un polític mediocre —la qual
cosa no els eximeix de responsabilitats ni els evita la vergonya—; estic
parlant de terrorisme a gran escala, a la russa. Aneu al Lliure a veure Dona No
Reeducable, però aneu-hi preparats, amb les espardenyes ben lligades, perquè
són 70 minuts molt durs.
Ens parla en primera persona l'Anna Politkóvskaia, una
periodista russa compromesa amb els drets civils i bel·ligerant amb
l'administració Putin, especialment pel conflicte Txexè. Un jerarca de l'època
va publicar un informe on parlava "d'aquesta gent" que no obeïen les
consignes i eren un problema, qualificant-los de No Reeducables i que, per
tant, s'havien de suprimir, així, directament. Anna Politkóvskaia estava en
aquesta categoria, i d'aquí ve el títol que Stefano Massini va donar al monòleg.
La peça està estructurada en capítols curts amb la
projecció en una pantalla que ens va donant l'entrada a cada tema, com per
exemple el reclutament de soldats per combatre els independentistes txetxens.
Arrel de les protestes de les mares del soldats, Putin, home pràctic ho va
resoldre de cop. Només reclutaven orfes sortits de tota mena d'institucions dubtoses,
començant per les presons. Va ser un exèrcit de borratxos, drogats, violadors i
gent sense consciència que mataven quasi per plaer i violaven les dones sabent
que la majoria eren musulmanes i per tan serien abandonades per les seves famílies.
Guerra bruta portada al més alt nivell. Militars que feien "el
farcell", consistent en lligar 10 persones amb una bomba al mig i fer-la
esclatar i així capítol rere capítol
Miriam Iscla, en la pell de la reportera va desgranant
tota mena d'indignitats, així com la por que passava, les detencions, les
agressions i un llarg catàleg de calamitats. Un dia, mentre estava a Grozny, rep
la trucada del seu fill per dir-li que a l'apartament de Moscú on viuen han
assassinat a una dona que s'assemblava molt a ella. Una equivocació que al cap
de pocs mesos van corregir. Va aparèixer amb quatre trets a l'ascensor del bloc
on vivia. Com que no la podien reeducar, la van eliminar.
Lluís Pascual ha fet una filigrana amb la direcció d'aquesta
peça d'Stefano Massini; hi ha donat un enfocament que, sense deixar de ser una
mena de documental, recordarem com un monòleg teatral de molta categoria, amb
una càrrega emocional brutal, i Miriam Iscla n'ha fet una creació. Penso que ha
de ser difícil, per no dir quasi impossible, tirar endavant la representació i
a mitja obra no caure de genolls a terra i dir-li sanglotant al públic "no puc
més". Sort que és una gran professional. Pasqual diu en el programa de mà
que quan va llegir la obra se li va aparèixer la cara i la veu d'una actriu
(Iscla). Jo d'això en dic tenir nas; no podia triar millor.
L'escenografia senzilla, una taula de treball plena de
papers, una llibreta a les mans per fer entrevistes, la
pantalla de projecció i poca cosa més.
Una il·luminació adequada al to de cada moment però sense protagonismes, sempre
encoixinant l'actuació. El Lliure de Gràcia ple fins a la última butaca de la
última fila d'un públic atent que no gosava ni a estossegar, ni a desembolicar
un caramel, colpit pel que passava a l'escenari, silenciós... i quan al final s'han
apagat els llums, ha explotat aplaudint i cridant bravos, alliberant tota la
tensió acumulada en aquells setanta minuts inoblidables. Bravo Pasqual! Bravo Iscla!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada