Antígona

ANTÍGONA

(al Teatre Lliure de Montjuic)

A la tercera ha anat la vençuda, la tercera entrega de Teatro de la Ciudad que ens han ofert des de Madrid. Aquesta Antígona de Sòfocles en versió i direcció de Miguel del Arco ha estat el colofó, un epíleg de categoria, d'aquells de posar la pell de gallina.

En la escenografia comuna dels tres espectacles hem vist com Polinices està de cos present. A continuació Antígona i la seva germana Ismene discuteixen. La primera està decidida a rentar, ungir i enterrar el seu germà —en contra de la norma castigada amb pena de mort dictada per Creont que vol que es podreixi al sol i sigui menjat per les bèsties—, i Ismene la vol dissuadir. En aquest "duel" ja ens adonem que la peça prendrà una volada de categoria, doncs tan Manuela Paso (Antígona) com Angela Cremonte (Ismene) deixen, d'entrada, el llistó interpretatiu molt, però que molt alt; dramatisme en estat pur, convincent, sense crits ni xivarri, i així en tota l'obra. Més endavant José Luis Martínez, en el paper de guàrdia, ens ha deixat amb la boca oberta explicant a Creont que algú havia començat a enterrar a Polinices, però que ell només és el missatger. Faig esment d'aquestes escenes "secundàries" per remarcar que tots els vuit actors d'aquesta funció han estat extraordinàris. Per descomptat que la Machi en el paper de Creont també ho ha fet molt bé, però a mi em satisfà especialment que tota la companyia ha estat a un gran nivell per un igual. Aquest és el teatre que m'agrada, no el de la diva rodejada de becaris inexperts.

Una altra cosa extraordinària ha estat el moviment dels actors. Avui hem vist un autèntic cor grec, recitant al uníson el magnífic text i movent-se per l'ampli escenari amb la precisió d'un ballet. M'hauria passat hores veient com es bellugaven endavant, enrere, de cara, d'esquena, entrellaçant-se els uns amb els altres, amb la disciplina que els ha marcat Antonio Ruiz. Premi per a ell, gran coreògraf. Ha fet pujar l'espectacle a cotes molt elevades. Suposo que es nota que avui sí m'ha entusiasmat l'execució del clàssic; doncs no he acabat perquè la il·luminació de Juanjo Llorens també ha estat de premi, igual que el vestuari, que per cert no està acreditat en el programa de mà. Conclusió, honors a Miguel del Arco que com a director és la batuta que ha fet que aquesta Antígona sigui per ser recordada.

La Fabià Puigserver del Lliure plena a vessar d'uns assistents que ens hem trobat els tres dies asseguts pràcticament en els mateixos seients i ja hem fet una certa amistat. Quan s'han apagat els llums, ens hem arrencat tots en una ovació forta i perllongada, avui diria que sincera, o potser m'ho ha semblat a mi per ser el dia que més m'ha agradat de la trilogia.

P.D. Una reflexió. Els autors d'aquestes obres, Sòfocles, Sèneca, Eurípides, fan parlar als seus protagonistes de política, d'honradesa i corrupció com si haguessin llegit la premsa d'aquest matí... i les obres estan escrites de fa 2.500 anys. De vegades fa mal al cor pensar que en segons què hem avançat molt poc o que aquells savis de la Grècia clàssica eren uns avançats.