NATIONAL THEATRE LONDON
Fa dos dies que hem arribat a
Londres (la meva dona i jo) i com sempre que hem vingut per aquestes dates, ens
ha sorprès l'animació del carrers il·luminats i plens de gent carregada de
bosses, anant amunt i avall entrant i sortint de les botigues. Val a dir que
els anglesos no coneixen la festa dels Reis —que em sembla només la fem a la
península ibèrica—. Ells es conformen en saber que hi va haver els Three Wise Men i tururut, ni regals ni
res. Ho destaco perquè després de Nadal ja comencen les rebaixes i els
compradors compulsius van de cul saquejant les botigues. Per acabar també diré que la població, en general, està millor econòmicament que nosaltres; la lliura està
forta —quasi 1,4€ per conmprar-ne una— i això es nota en el consum. Fet aquest
apunt vaig al que m'interessa explicar.
Aquesta tarda hem donat un tomb
per la zona de South Bank. Un amic
m'ha encarregat un parell de llibres d'obres de teatre i les hem anat a buscar
a la magnífica llibreria del National
Theatre. Sempre ve de gust donar un volt per aquest gran edifici, moderna
catedral d'aquesta religió que pot arribar a ser el teatre. Tot i el seu estil
brutalista, fet exclusivament de formigó i una mica desendreçat per fora, a
dins alberga uns espais acollidors, a més d'unes magnífiques sales d'exhibició
teatral, però el que avui m'ha tornat a impressionar ha estat com estava de ple
en unes hores en les que no hi havia funció en cap de les seves sales. Doncs
que hi feia tanta gent allà?
La resposta és: de tot. Persones
assegudes pels diferents racons treballant amb els seus ordinadors (Wifi
lliure), en un altre un grup fent tertúlia, solitaris repassant el programa
abans de comprar entrades... però el que avui m'ha arribat al cor ha estat en
un replà a la altura del Olivier Theatre —sala batejada així en honor de Sir
Laurence Olivier— veure uns muntatges interactius amb referència a obres que
estan en cartell o ho estaran aviat. Panells amb fotografies, pantalles on si projectaven
al·legories de les obres i si tu et situaves davant apareixies en el
muntatge... cascos de realitat virtual o com se'n digui per al·lucinar amb les
visions... i canalla, molta canalla acompanyada dels seus pares, immersos en aquest món nou a partir de les
obres que s'estan fent, tocant pantalles amb els dits i interactuant amb aquest
nou món de teatre; la futura generació d'espectadors, els que aguantaran la cultura. Actualment al Olivier Theatre s'està fent un musical per a
tots els públics titulat Wonderland inspirat en l'obra del mateix nom de Lewis
Carrol que aquestes festes està arrasant; porta incorporada molta tecnologia i
a la canalla els fascina, segons m'ha explicat una de les noies que atén el
públic. Doncs el teatre fa "més" per a seduir a aquests futurs espectadors amb
aquestes "exposicions". A mi m'ha caigut la baba.
Comprenc que per moure tot aquest
món paral·lel fa falta pasta, però la cultura no se la mereix? Al 1942, en
plena guerra quan l'alemanya nazi semblava que ho havia de guanyar tot i els
EEUU encara no havien fet la llei de préstec i arrendament de material bèl·lic,
Churchill presidia una reunió del gabinet on es discutia de on es podien
"rascar" recursos que feien falta per a la guerra. Un ministre va dir
"cultura". Churchill el va fulminar amb la mirada i li va dir
"perquè lluitem sinó és per la nostra cultura, que és la nostra llengua, la
nostra manera de fer..."? L'home del permanent cigar a la boca ho tenia
clar i em sembla que els anglesos encara l'hi tenen. Quina enveja!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada