CATS
(al London Palladium de Londres)
Aquest any 2016 l'he començat de conya amb
Grizabella, Old Deuteronomy i tot el clan dels Jellicle Cats. Sí, he tornat a
veure Cats, el musical, una autèntica passada, brutal, brutal, brutal. Si
estigués a casa meva podria concretar buscant el programa, però per aproximació
diré que aquesta obra la vaig veure l'any 82 i vaig al·lucinar. Era una peça
que trencava amb tot el que s'havia vist fins aleshores i que només podia posar
en marxa un home consagrat (i atrevit) com Adrew Lloyd Webber, sinó mireu el panorama:
agafar un llibre de poemes per a nens de T. S. Elliot (premi Nobel)
protagonitzat per gats i posar-ho tot damunt d'un escenari, però és clar, Sir
Andrew Lloyd els té, intel·lectualment, quadrats. Si s'havia atrevit amb
Jesucrist, ja no li venia d'un pam. A més sempre tenia a mà el bo i millor del
teatre mundial. Productor: Cameron Mckintosh i director: Trevor Nunn, la
parella que ha fet tot l'important de la cartellera del West End.
Així doncs, cap al London
Palladium amb un cul així —no podeu veure el gest que faig amb la mà amb el
polze encerclant l'índex— pensant que potser en sortiríem decebuts, que el
temps li hauria fet mal a l'obra. Doncs res de res. La peça sembla incombustible,
la història no ha perdut gens i a més l'han renovat sense canviar gran cosa,
però amb atreviment. Conclusió: està fresca com una rosa, com diria Josep M. de
Sagarra. Exemple: un dels gats (de nom Rum Tum Tugger) es raper, i el seu paper
el diu en rap i el balla d'aquella manera compulsiva i acrobàtica cofat amb una
gorra posada amb la visera al clatell. És un gran canvi? no, però li dona un
punt actual, i així amb altres coses.
La posada en escena,
espectacular, sense impediments entre l'escenari i la platea, per on pujaven i
baixaven gats continuament. El fossat de l'orquestra anul·lat. L'escenari ple
d'andròmines i deixalles ja que és un pati, una mena d'abocador. Allí s'hi
reuneixen de nit els gats del clan dels Jellicle, es van presentant els
diferents membres i expliquen les seves històries. Hi ha moltes anècdotes a
l'entorn de la creació, com la de la reunió que van tenir l'equip amb la vídua
de T. S. Elliot, que els va portar un poema que el poeta no va incloure en
l'obra Old Possum's Book of Practical Cats (El llibre dels gats hàbils del vell Possum) que va trobar massa trist
per als nens. Andrew Lloyd va obtenir el permís per incorporar-lo i d'allí en
va sortir el personatge de la gata Grizabella, d'alguna manera la protagonista,
tot i que té poc paper, però canta Memory,
i això ja és prou valor.
A l'obra hi intervenen trenta
actors i actrius representant els diferents papers i deu músics en directe. En
quant als intèrprets vull dir que aquest personal juga en una lliga desconeguda
a la resta d'Europa, estan en una altra galàxia. Dominen l'expressió corporal,
la dansa i el cant de manera inimaginable; aguanten llargues escenes de ball de
tota mena: claqué, acrobàtica i a més canten amb potència i matisos, i això
últim no és tan fàcil. Les coreografies de Gillian Lynne són d'una creativitat només
equiparable al atreviment i dificultat i els moviments corals, quan tots ballen
alhora són fascinants. També és remarcable el vestuari i maquillatge, gens
fàcil, ja que en realitat són gats i tots porten cua i aquest apèndix no els ha de
fer veure ridículs. Per acabar la il·luminació: espectacular, explosiva i
difícil. L'acció passa de nit, en un pati deixat de la mà de déu, però s'ha de
veure tot sense perdre detall, i s'aconsegueix com si fos fàcil.
Com podeu comprovar he sortit més
que content, flotant, tocant el cel amb les mans, mirant el rellotge perquè
quan s'ha acabat —tres hores amb entreacte— em semblava que feia un moment que
havia començat. I encara molt més que content perquè demà és l'ultima dia i
m'ha anat d'un pèl que me la perdo i això, al marge de la redundància, hauria
sigut imperdonable. Ho resumiré amb dues paraules, com ho feia Jesulín de
Ubrique però en anglès: un believable
(in creible).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada