THE CURIOUS INCIDENT OF THE DOG IN THE NIGHT-TIME
(al Gielgud Theatre de Londres)
Avui aquesta crítica serà
comparada; no seré capaç d'escapar-me'n perquè el que he vist ha estat The Curious Incident of the Dog in the
Night-Time, o sigui El Curiós Incident del Gos a Mitjanit que es va
estrenar el passat abril al Lliure de Gràcia i que repetirà aquesta temporada
perquè la puguin veure les persones que es van quedar al carrer.
Avanço que la versió, adaptació, durada...
és la mateixa, la de Simon Stephens que és el que té el permís de la Warner
Bros. la propietària dels drets El que ha canviat és la posada en escena, la
del Manrique a casa nostra i la de Marianne Elliot al Weste End.
D'entrada vull dir que a Londres
es fa al Guielgud Theatre, que no és un dels millors de la ciutat. És antic i
antiquat, amb una platea quasi sense caiguda, amb la qual cosa si et toca el
meu nét Ton al davant has llepat. Els dos pisos són molt fondos i per tant les
entrades del final m'imagino que no són de massa bona audició; les butaques
dels laterals són de visió reduïda... però jo estava centrat a la fila G, o sigui
que rebé. Explicada la logística, anem a l'obra.
La gran diferència entre la del
Lliure que vaig ressenyar a http://bit.ly/1R412HJ i la d'aquí ha estat bàsicament la tecnologia.
La versió del Manrique tot i ser trencadora i atrevida, era "manual",
de kilòmetre zero. La de Elliot en canvi de tecnologia total. En un escenari
cúbic, amb totes les parets negres, s'hi projectaven tota mena de llums cap
imatge de vídeo, lletres, símbols, perfils de cases a les que trucava el
Christopher quan feia la investigació, caiguda de petites línies de llum
imitant pluja (perfecte), el paisatge que es veu quan el prota ha pujat al tren
per anar a Londres a casa de la seva mare... però sempre imatges abstractes de
llum blanca sobre el negre de fons. Realment impressionant. Crec que era
tecnologia mapping, però no ho podria assegurar. Tots els elements que s'han
utilitzat com a mobiliari eren cubs que apilats, ajuntats o escampats han fet
la feina. Només al començament ha aparegut al mig de l'escenari el gos mort amb
la forca clavada, la marca de l'espectacle.
Les interpretacions molt bones,
destacant, com a Barcelona, el protagonista. Si no fos que el jove anglès feia
un pam més d'alçada, m'hauria semblat veure-hi el Pol López, ja que el tipus
d'interpretació ha estat la mateixa. Aquí hi ha hagut una gran labor del
adaptador que deu haver acotat molt bé la manera com s'ha d'intepretar aquest
personatge perquè sigui creïble. La resta d'actors també excel·lents. Una altra
cosa en que s'ha diferenciat aquesta versió de la del Lliure, ha estat el
moviment dels actors. Potser per compensar en part la falta d'atrezzo damunt
l'escenari, els onze actors es movien com en un ballet en les escenes corals.
Com ja és habitual en les bones produccions al staff de direcció hi ha un Movement Director que sap el que es fa
(a Barcelona també hi era).
Acabo; and the winner is... No m'atreveixo a dir-ho, però ho argumentaré.
Per començar el meu anglès no és prou bo per comparar les dues versions.
Recordo que al Lliure una de les cartes que va llegir la Cristina Genebat
dirigida al seu fill em va emocionar fins al punt d'humitejar-me els ulls. Avui
no m'ha pogut passar per culpa del meu nivell d'anglès. Tot i així, per la meva
manera de ser, possiblement em quedo amb la versió "manual" del Julio
Manrique. Ara, si aneu a Londres i disposeu de temps, aneu al Gielgud Theatre,
val la pena.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada