Una Hora en la Vida de Stephan Zweig

UNA HORA EN LA VIDA DE STEPHAN ZWEIG

(a la Sala Beckett)

Sempre he sigut admirador d'Stephan Zweig, gràcies al meu pare que n'era un lector empedreït. Entre els llibres que va comprar ell i els que he anat adquirint jo, a la biblioteca de casa en tenim un bon grapat. Quan em vaig assabentar que es feia un muntatge sobre ell, em vaig afanyar a comprar entrades. Vagi per endavant que coneixia que la peça no era històrica, sinó una ficció; de fet l'únic que és real és que el febrer del 1942 es va suïcidar junt amb la seva segona dona i secretària, al Brasil on estava exiliat. Convençut que Europa cauria sota la bota de Hitler —al 42 la balança estava molt inclinada en favor dels nazis— va decidir llevar-se la vida i no haver de veure la desfeta, tot i estar en un país llunyà.

L'obra d'Antonio Tabares comença al 22 de febrer quan el matrimoni està ultimant els detalls del suïcidi, endreçant correspondència i algun manuscrit, llençant o guardant determinats papers... i de sobte truquen a la porta insistentment. No esperen a ningú però incomprensiblement van a obrir i deixen passar a un complet desconegut. No faig cap spoiler perquè això està al programa de mà.

Aquí ha començat per a mi el problema de l'obra. No n'he cregut res del que ha passat a continuació. Qui, penso, atén a una persona en situació tan delicada? Ho fan per polidesa? Pel que diran? No, no m'ho crec, el que està a punt de prendre's una sobredosi de Veronal no està de punyetes ni per amabilitats. A més, la conversa i discussió de Zweig amb el nou vingut m'ha semblat totalment fora de situació. En el cas (improbable) que jo estigués a punt de llevar-me la vida, no em veig discutint sobre Montaigne, Balzac o William Blake; ja sé que no sóc l'escriptor austríac, però ni així.

Mentre l'obra s'ha mantingut en els preparatius del acte, acompanyats de les reflexions del matrimoni, m'ha agradat i m'ha semblat que la peça fluïa lenta, però encertada, però a partir de l'entrada del desconegut, pel meu gust tot se n'ha anat a fer punyetes. La parella ho ha fet bé, un pèl estàtics, però a mi ja m'ha lligat amb el caràcter centreuropeu, en canvi el tercer personatge m'ha semblat que no estava en el to requerit, però val a dir que tenia un paper ben galdós. D'entrada culpo a l'autor de que no m'hagi acabat de creure el que passava a l'escenari, però potser també té part de culpa Sergi Belbel, el director per la lentitud i to que ha donat a la marxa de la funció.

Molt bé l'escenografia, sense complicacions, representant una casa benestant, sense luxes. Un 10 pel responsable d'atrezzo que ha col·locat uns mobles molt adequats —dos sillonets de l'època preciosos—. També molt bé el vestuari, poc espectacular però tremendament respectuós amb l'època, ella amb un vestit senzill a la moda dels 40 i ell amb un pantalons amb la clàssica sivella d'ajust a la part posterior de la cintura; jo n'havia tingut d'aquests. La il·luminació sempre igual basada en les làmpades de la sala.

De l'obra n'esperava més, molt més. Tot i així el públic ha aplaudit amb ganes i la Becket, disposada a quatre bandes, plena.