ENTRE RELATOS
(al Àtic 22)
Potser arribarà un dia en que es
posarà ordre a les traduccions dels títols de les obres —literatura,
teatre, cinema...—, perquè de vegades penses que algú ha perdut el nord o ens
ha pres per rucs: High Noon (literalment
migdia) per Solo ante el peligro. Duel (literalment duel) per El diablo sobre ruedas, i així podria
continuar fins al avorriment, i el teatre, com el cine, tampoc està exempt de
"creativitat". Avui s'ha estrenat una obra sota el títol de Entre Relatos que el seu autor, el
nordamericà Donald Margulies va batejar com a Collected Stories. A Madrid fa uns anys també en van potinejar el
títol, aquesta vegada sota el nom de Historia
de una Vida. Us imagineu que a algú se li acudís titolar Al Príncipe se le ha Ido un Poco, o Bastante,
la Olla a l'hora de produir un Hamlet? Bé, deixem-ho aquí.
Apart del títol, aquesta
producció del Àtic 22 penso que ha tingut de suportar uns quants inconvenients,
alguns d'ells d'envergadura. El primer el càsting, amb la tria d'una actriu,
Rachel Lascar (crec que és francesa) que parla un castellà realment precari —si
el parla bé i l'han obligat a parlar amb aquest accent, és per anar al jutjat—.
L'Àtic 22 ja no té unes grans condicions acústiques i del que ha dit aquesta
actriu n'hem perdut una bona part. La posada en escena a tot el llarg de la
sala, i ho és bastant de llarga, tampoc ha ajudat gens, i penso que ha
perjudicat molt l'obra que, excepte un moment, passa tota en un apartament del
Greenwich Village de Nova York. Un entorn més petit, crec que hauria ajudat a
crear un clima més íntim que és per on avança l'obra, fent créixer la
complicitat dels dos personatges.
La peça transcorre al llarg de
sis anys, des que l'estudiant i futura escriptora va a casa de la ja gran i
consagrada, professora universitària, perquè li faci de tutora. Per anar marcant el
pas del temps i els canvis d'actitud Hans Richter, el director, ha optat per
deixar la sala a les fosques uns minuts i fer alguns canvis en l'atrezzo.
Decisió equivocada, a la meva manera de veure, doncs, almenys a mi, m'ha anat trencant
la continuïtat i per acabar-ho d'espatllar han fet un interludi de quinze
minuts en una obra de menys de dues hores. Aquí si que m'han acabat de destarotar
l'atenció (potser sóc una mica dispers).
Dana Cáceres, l'actriu que
feia el paper de jove esriptora, penso que ha defensat amb solvència el seu
rol, especialment al principi quan representa que estava molt nerviosa, però en
una obra de dos personatges és molt difícil defensar-se quan tens al davant a
una persona que s'explica molt malament, i no parlo només de l'accent, parlo de
la vocalització.
A mi l'obra no m'ha arribat.
No sé de qui és l'adaptació, però la escena final no s'acabava mai i la queixa
que provoca el desencontre es podia resoldre en un plis plas. Llàstima perquè
el tema és bo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada