Qui Bones Obres Farà

QUI BONES OBRES FARÀ

(al TNC)

Haig de dir que Pep Tosar, com a home de teatre, no m'ha decebut mai. Crec que té un do per triar els seus espectacles i una finezza innata —però també molt treballada— per posar-los en escena. Des d'aquí el meu homenatge. Avui, al TNC, he vist Qui Bones Obres Farà, títol que sembla provenir d'una cançó popular.

Estem a l'època actual i un teatre que des de la seva fundació s'ha dedicat a l'avantguarda i a arriscar, es troba que ha d'abandonar el seu projecte perquè en pocs dies els executaran el desnonament per no pagar el lloguer del local. No fan calaix perquè no fan teatre comercial i no poden pagar —una mena D'Hort dels Cirerers—; ells tampoc poden mantenir el patrimoni per falta de liquiditat. Per aquest motiu faran una última funció en la que representaran una Gavina de Thèkov un tant especial, interactuant actors i ninots. Amb motiu de l'esdeveniment arriben de Londres dos components de l'antiga companyia  i la seva filla que actuaran en el comiat.

Amb aquests elements Tosar, que a la vegada fa d'una mena de veu en off i de la consciència, present com a Thèkov, fa aflorar uns quants conflictes: els personals dels components de la companyia, tan els presents com els absents per motius diversos, com els estructurals; la migració del teatre "cultural" al estrictament "comercial", en una denuncia que ell, personalment, s'ha encarregat de fer pública sense vergonya, arribant a dir que avui a Barcelona el panorama cultural és un desert.

Amb el que acabo de dir queda clar que Tosar aprofita l'obra de teatre per fer una crítica al sistema actual de gestió cultural. No diré pas que no tingui raó, però penso que les tribunes per denunciar el moment pel que passa la cultura són altres. A mi personalment les projeccions on personatges reals han criticat el sistema se m'han fet una mica pesades, i m'han trencat el ritme narratiu de l'obra, però a la vegada, quan la peça funcionava com a obra teatral, ha tingut moments magistrals.

Han estat especialment emotives les parts del matrimoni Colom, treballadors del teatre, ell maquinista i ella, sastressa amb un alzheimer avançat, confonent paraules i persones. Ha estat la única que ha parlat amb el fantasma de Txèhov, reconeixent que ho pot fer perquè té el cap "d'aquella manera". Imma Colomer, sota la direcció de Tosar, d'aquest personatge n'ha fet una creació d'aquelles per recordar durant molt de temps. A mi m'ha emocionat i ha fet que se m'humitegessin els ulls. Me l'he cregut de dalt a baix i m'ha recordat al meu pare quan amb 94 anys confonia noms i coses, però era un sol de persona. La Imma ha estat immensa i els ha robat la funció a tots els altres actors, que no és que no estiguessin a l'altura; és que papers com aquests no els caguen les garces —l'expressió és de la meva àvia—.

Tota la funció portava com a suport una música de fons deliciosa, composta i interpretada per Elisabet Raspall, una música mai protagonista, però que se'ns ha fet indispensable. Un autèntic luxe.

Per a acabar algun problema acústic. Ignoro si per culpa de la sala, l'escenografia era molt profunda o que el sistema d'inal·làmbrics encara no està prou ben resolt, alguns dels diàlegs fets al fons de l'escenari —el que representava que era el teatre— no arribaven nítidament als espectadors. Problemes de reverberació? Que algun dels actors encara no ha acomodat la dicció al micròfon? Ho ignoro, però hi ha hagut moments un pel difícils.

Tot i així la peça mereix molt la pena de ser vista malgrat l'extensió. Potser s'hauria pogut esporgar alguna cosa al final i no hauria calgut allargar-la tant. Naturalment no diré el que, perquè els finals no es diuen ni a la dona ni a l'amant, i molt menys a la cunyada, que possiblement sigui l'amant, però ara això no sé pas on ens portaria.