CLUB FERNANDO PESSOA
(a La Pedrera)
"Cuantas veces yo mismo que me rio de semejan-tes seducciones de la
distracción, me encuentro suponiendo que sería bueno ser célebre, que sería
agradable ser mimado, que seria brillante ser triunfal". Aquest és un fragment del Livro do Desassossego de Fernando
Pessoa, la última obra que va deixar abans de morir, una mena de diari amb
aforismes i divagacions que es va trobar en un extraordinari desordre, amb notes
manuscrites sovint plenes de contradiccions. I amb aquest text comença l'obra
de la Societat Doctor Alonso.
El Club Fernando Pessoa representa que
és una associació en el que un grup molt reduït de membres analitza un text del
poeta lusità. Avui ha tocat aquest fragment del Llibre del Desassossec. Al
voltant de la taula, molt formals, hi ha els tres membres disposats a disseccionar
paraula a paraula el breu text del poeta. El que no queda clar és la mena de
persones encarregades d'aquesta feina, perquè costa de saber el que està
passant, doncs sota l'aparença de persones serioses en fan l'alçada d'un
campanar.
Què passa quan passa què no saps què
està passant? Doncs que no saps massa el què passa. No sé si m'explico... Els
tres membres fan de tot sota una aparença, en principi, docta: canten, fan
percussions, mímica, sorolls, onomatopeies, simulacions... com quan el
"director de la ponència" diu que és invisible, i la resta fan veure
que no el veuen, i ell aixeca el bolígraf de damunt la taula i els demés,
estorats, "veuen" com vola.
De fet l'obra és com una mena de joc
dels disbarats "culte", amb unes actuacions brillants sota la
direcció de Tomàs Aragay, a la vegada autor de la dramatúrgia. Una obra
inclassificable que tot i haver-se vist ja a Barcelona, encaixa a la perfecció
en el mini festival Noves Escenes a La Pedrera, si entenem per noves fora del
comú.
Problemes: l'obra acaba amb una apagada
de llums i el recitat d'un text per part del "president del Club Fernando
Pessoa", un text que he trobat llarg per culpa de que la persona que l'ha declamat
ho ha fet rematadament malament. Quan a la sala només hi ha el protagonisme
d'una veu, val la pena escollir una persona que en sàpiga, de dicció clara i
veu potent. Llàstima; jo al cap d'una estona he desconnectat per avorriment. Un
altra problema és que a la Pedrera hi acudeix una part del públic que no sap
riure discretament, ho ha de fer a crits i riallades escandaloses i
perllongades que tapen els diàlegs que hi ha a continuació del "gag".
Maleïts siguin i que una vegada traspassats, cremin a l'infern dels espectadors
rucs.
Tot i aquests dos problemes, la funció
val la pena i el públic assistent ha aplaudit amb ganes perquè penso que la
companyia s'ho ha merescut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada