Caïm i Abel

CAÍM I ABEL

(a la Biblioteca de Catalunya)

Els gestors dels teatres importants, i penso que els de La Perla 29 entren dins aquest esquema, encarreguen obres a dramaturgs —habitualment locals— per fer produccions pròpies. Anar a Londres, per exemple, i veure una obra nova de la Caryl Churchil, quedar entusiasmat, demanar-ne els drets i portar-la a casa té el mèrit de la oportunitat i estar al dia, però els encàrrecs es fan a cegues i aquí la virtut i el risc són molt més grans. Vagi per endavant, doncs, el meu homenatge a aquests gestors teatrals valents.

Caïm i Abel és una obra ambiciosa; una peça que dura tres hores llargues quasi ho ha de ser per definició. És una obra en dues parts on en la primera s'explica la història de Caïm i en la segona la d'Abel, dues vides absolutament independents que al final es troben, l'un està vivint en el primer món i l'altra prové del tercer. Parla de l'allau migratori que ens assetja i, segons el programa de mà, aquesta actualitat i la història desdoblada en dues ens remet a Incendis de Wadji Mouawad. Aquest comentari penso que se'l podien estalviar perquè, al menys a mi, em va crear unes expectatives excessives. Mouawad és molt Mouawad.

L'obra comença amb els records d'un adolescent que ens presenta la seva família i com vivien: el pare, la mare, la germana petita i ell; classe treballadora, medi rural. L'obra avança, una mica sincopada, però tira endavant. De vegades és una mica confosa i poc creïble, com quan descobreixen qui els roba la fruita del tros i acaben llogant-lo, o en la seqüència de la desaparició per una estona de la germana, en mans del tonto del poble. La part en que un guàrdia de fronteres descobreix un il·legal i en contes de detenir-lo li dona conversa, encara ho és menys de versemblant. Els personatges, però, estan força ben dibuixats i la història té els seus moments.

A la segona part la cosa comença a fer aigües i costa més d'empassar-se tot el que està succeint, els lligams i les casualitats d'una història amb l'altra. Dos suïcidis per penjament en una sola obra em semblen molts. No diré més coses que m'ha grinyolat perquè seria fer spoilers, però penso que Marc Artigau s'ha complicat la vida.

La posada en escena és molt "Perla", però senzilla. A la meva manera de veure s'ha comés algun error, doncs la distribució de seients era en "U" i de vegades els actors estaven tan situats en els extrems que la visió del que passava a escena era complicada. També penso que s'ha abusat de portar part de l'obra al fons del tot de la sala i ja és sabut que les condicions acústiques de la Biblioteca són una mica "meixantotes", com diuen a Lleida i quan els actors parlen estant d'esquena, la veu costa molt d'arribar, al menys pels que ja comencem a ser grans.

Els actors ha defensat l'obra amb més o menys fortuna. Jo, particularment, em quedo amb les actuacions de Lluís Villanueva i Marc Rodríguez; també s'ha de dir que, al menys per a mi, tenien els millors papers.

P.D. Aquesta, per a mi, ha estat l'obra 376 d'aquesta temporada, però no intenteu esbrinar que vull dir amb aquesta dada una mica onanista. És una conya que ens portem uns quants iniciats. Potser algun dia l'explicarem.