NIT DE TANGO: QUINTETO REAL
(al Teatre Grec)
El Quinteto Real és, segons Wikipedia, un destacat conjunt d'intèrprets de tango fundat per Horacio Salgán l'any
1960. Ara el porta el seu fill César i pel meu gust fan un tango light més apte
per escoltar que per ballar —que per això es va inventar el tango—. Un tango
com de cafè concert per sentir en un parc públic al migdia tot prenent un
aperitiu a l'ombra dels arbres, i és clar, el tango no és ben bé això.
Per sort el tango, al llarg de la seva
història ha evolucionat molt i penso que ha fet un recorregut positiu cap a la seva
actualització. De la gran orquestra d'Aníbal Troilo "Picucho", a la d'Astor
Piazzola —el gran renovador amb el Libertango—, fins a l'electrònic i fascinant
de Gustavo Santaolalla i el seu Bajofondo Tango Club. Per això el que he vist i
escoltat avui al Grec m'ha semblat fluix, faltat d'aquell punt canalla que ha
tingut sempre el tango.
Les orquestres de tango acostumen a
tenir més gruix, amb més violins i més bandoneons, que són els que marquen els
cops en el ritme, i el tango modern vol ser estripat per la veu rogallosa del
bandoneó. D'això ens en va ensenyar Piazzola abastament.
El què ofereix El Quinteto Real també
va un pèl o força curt d'espectacle. El vaig trobar lineal i força avorrit. Presentar-se,
començar a tocar, dir el nom de la peça, tocar-ne una altra i tornar a dir el
que era, i així fins a que entra la parella de ball, dansar una peça,
retirar-se, tocar dos tangos més, donar entrada al cantant que interpretarà un
tango i es retirarà per tornar a encetar... Oi que us estic avorrint tal com ho
explico? Doncs així va anar la Nit De Tango, tot molt pla.
Heu vist mai el violí d'un intèrpret
de tango? Sembla talment que el violinista tingui un problema important de
caspa, tot ple de polsim blanc, però no, no es tracta d'una descamació, es
pega, la pega amb que freguen l'arc perquè l'instrument soni
"gemegant", com els violinistes tzíngars. El violinista d'avui tocava
molt bé, però correcte, sense estripar. M'ha recordat més un cafè concert
vienès a l'hora de berenar. I amb el bandeonista m'ha passat el mateix. massa
formal. Escolteu Piazzola i Bajofondo i entendreu de que parlo. Els ballarins també
van ser molt poc atrevits. El tango és extrem amb codis que expressen
violència, luxúria i amor mitjançant barridas,
mordidas, paradas, alzadas i colgadas. Ballar tango té un punt "macarra"
que aquesta nit no he vist. I el mateix m'ha passat amb el cantant. En cap
moment m'ha emocionat, lineal com el Julio Iglesias que tot ho canta igual.
En fi, no ha estat la meva millor nit
de Grec, però a altres presones els h agradat molt, a jutjar pels aplaudiments
els crits de bravo i les peticions de bis, i és com deia el Gallo: hay gente pá tó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada