La Flauta Màgica

LA FLAUTA MÀGICA

(al Teatre del Liceu)

Quan s'ajunten més d'un geni pot passar qualsevol cosa, que és el que ha succeït aquests dies al Liceu: W. A. Mozart i el trio Suzanne Andrade, Barrie Kosky i Paul Barritt, ens han portat aquesta producció de la Komische Oper Berlin que ens ha deixat, a alguns, bocabadats.

Com que és una òpera còmica, el trio abans mencionat no ha tingut cap mania de trencar tots els motlles coneguts —i segurament algun de desconegut— i l'ha transformat en una mena de còmic i videoclip. Vagi per endavant que jo crec que els clàssics, els bons, admeten qualsevol mena de manipulacions sempre que es facin amb dignitat i excel·lència, i estic convençut de que aquest és el cas.

No em posaré en aspectes operístics perquè no hi entenc prou; musicalment m'ha agradat molt, m'ha sonat bé i crec que tan l'orquestra, com el cor, com els protagonistes han estat magnífics com a cantants i excel·lents com a actors; han estat divertits i han sobreactuat com en les pel·lis de cine mut quan el moment ho demanava, i ho ha demanat contínuament.

La Flauta és una singspiel en dos actes, i com a bona òpera bufa té moltes parts parlades, però avui no. Com que el muntatge tenia l'estètica del còmic, han resumit aquestes petites converses en una mena de globus projectats, aquesta tècnica d'encerclar les paraules en un núvol que surt de la boca de qui parla. El resultat és fantàstic, estalviant-se les part més feixugues de l'obra i fent la trama molt comprensible. A més han tingut l'encert de lligar-ho amb l'estètica del cinema mut.

L'ocellaire Papageno m'ha fet pensar en Harold Lloyd, —alguns diuen que a Keaton— el còmic de les ulleres que queda penjat de les agulles del rellotge de lúltim pis a la pel·li Safety Last. El dolentíssim Monostatos era clavat al Nosferatu de Murnau i feia por amb els seus gosso fertoges. Sarastro semblava sortit del Gabinete del Dr. Caligary de Wienne, i la Reina de la Nit tenia una estètica cent per cent Tim Burton, aquest director mig boig que a mi m'enlluerna. Altres personatges com les Tres Dames, anaven mudadíssimes al estil anys 20, en plena època del Charleston, fumant cigarretes en boquilles llarguíssimes i deixant anar anelles de fum (projectades pel video).

Gran part de l'obra passa en un pla, com si no hi hagués terecera dimensió, talment la pàgina d'un còmic. Pura creativitat al servei del teatre, ja que al final l'òpera és teatre. Tan de bo sortissin talents com els d'avui per renovar un tipus d'espectacle que té tendència al anquilosament. Recordeu el Fuenteovejuna dels Obskené? Doncs avui, a molta distància per volum i mitjans, ha passat quelcom semblant. Avui el més clàssic que hem vist al Liceu han estat els aplaudiments quan el director d'orquestra s'ha emparrat al seu lloc i ha saludat abans de començar. El demés, una muntanya russa d'emocions, sorpreses, seqüències inesperades i molta qualitat.

Excepte alguns comentaris que discretament he sentit del tipus "home, que vols que et digui" fets amb la boca petita, penso que el públic s'ho ha passat molt bé i ha aplaudit amb ganes. Tan de bò hagués tingut a mà els meus néts petits; hauria donat qualsevol cosa per observar les seves cares i reaccions davant d'aquest món oníric que ens han servit. Per a mi ha estat una tarda inoblidable, i anava sense la canalla.