Orestea

ORESTEA

(al Teatre Lliure de Montjuic)

La famosa guerra de Troia —imaginària o verdadera (alguns estudiosos diuen que va passar)— ha donat per a molt i possiblement sigui l'esdeveniment més destacat de la mitologia grega. La Ilíada, l'Odissea, la còpia romana de Virgili amb l'Eneida... i és clar el gran dramaturg Èsquil no s'hi va poder resistir i va escriure l'Orestea, que arrenca amb el retorn d'Agamèmnon, el seu assassinat en mans de la seva dona Clitemnestra i l'amant Egist i la venjança d'Orestes, que acaba sent jutjat davant el tribunal diví.

Els grecs clàssics quan es posaven tràgics, s'hi posaven i el director Luca De Fusco, tot i ser italià, no l'ha endolcit gens. Els del Teatro Stabile di Napoli han portat un muntatge d'aquells de "que no falti de res". S'han reduït files de butaques al teatre per engrandir l'escenari, s'ha obert un passadís al mig del primer tram, per on han entrat i sortit actors i s'ha muntat un escenari inclinat que penso que ha donat força bon joc. D'actors una vintena llarga, entre els quals un "cor" de ballarines.

Al tractar-se d'una trilogia penso que s'havia d'anar preparat sabent que són tres obres diferents i que cada una té un "esperit" divers. El director De Fusco penso que ho ha entès així i possiblement ho hagi exagerat per fer-ho notar encara més. La primera part, Agamèmnon, ha tingut una estètica fosca, una mica, o fins i tot força tenebrosa en tots sentits, estripada de veus, vestuari de reminiscències militars i il·luminació llòbrega, com nocturna. La segona, Les Coèfores, ha estat més diàfana, com si s'hagués fet de dia, amb esperança, i de fet l'il·lusió hi és, dons Electra, mentre honora la tomba del pare assassinat, descobreix el seu germà Orestes i planegen la venjança; aquesta és l'esperança, potser una mica bèstia, però esperança. La tercera, Les Eumènides és el judici on es passarà comptes a Orestes davant el tribunal diví, presidint per Athena, i aquí pel meu gust és on l'obra se'ls ha escapat una mica cap a un excès de "modernitat", tan pel vestuari d'Athena, que semblava de peli futurista, com per les projeccions immenses dels personatges del judici.

A mi personalment la part que més m'ha agradat ha estat la segona, tan per estètica teatral com pel text, que és una filigrana; us recomano la lectura en l'edició de la Bernat Metge traduïda ni més ni menys per Carles Riba. La primera l'he trobat massa fúnebre i la tercera excessivament pedagògica amb les paraules educatives d'Athena explicant com serien els judicis a partir d'aquell moment. M'ha recordat lleugerament les lliçons que ens donen als catalans des del Tribunal Constitucional.

Tot i algunes prevencions, penso que l'obra s'ha de qualificar amb nota alta i valorar-la en el seu conjunt: actuacions potents, moviment escènic molt bo, dicció impecable, la traducció i sobretitulació ajustadíssimes, un cor grec (de ballarines) notable i un vestuari imaginatiu. Les Fúries, les que persegueixen a Orestes per ordre de Clitemnestra feien angúnia de veritat. Els que em coneixen saben que tinc una debilitat pel teatre italià i el que es fa a Itàlia, però vull fer saber que m'he esforçat per fer una ressenya el més equànime possible.

La Sala Puigserver no plena del tot, però obres de quatre hores llargues, amb interludis, d'aquelles que entres a les set i surts quasi a mitjanit, en un idioma que no tothom domina, cada vegada costen més d'omplir.