GODOY Y YO
(a can Kabrota)
Fa tres anys la meva dona i jo vam començar un projecte que feia temps em voltava
pel cap a partir d'una conversa que vaig tenir amb el director argentí Daniel
Veronese. Fa tres anys que hi vam començar a donar forma, tenint molt clar com
ho faríem; obrint la casa a un grup de convidats enamorats del teatre, portant
teatre professional i fent les millors obres possibles dins la viabilitat del
reduït espai.
Ara, en el tercer aniversari, estem orgullosos del que hem fet fins el
moment. Hem primat la qualitat i la innovació. Naturalment en un format com
aquest no hi ha cabuda per les grans produccions, però sí per les grans obres,
com s'ha fet palés en alguns monòlegs que han passat pels millors teatres del
país. Hem fet dansa, teatre de l'absurd, hem rigut i hem plorat mentre ens
explicaven històries esgarrifoses. Ens hem enocionat, i quan el teatre t'emociona...
és que ha funcionat.
Avui ens hem descollonat de riure i molt amb aquella mena d'humor que tan bé dominen els
habitants del continent americà, especialment els del nord com els del sud.
Godoy és un Uruguaià afincat a Barcelona, d'aquells que ténen el tel ben
tallat, però no només això. Persona culta, gran lector, es permet citar els
grans de la literatura, des de sant Agustí, passant per sant Juan de la Cruz,
per acabar amb Gabriel García Márquez.
Té, a més, el do d'embadalir el públic amb la seva manera de donar el
que ell en diu charlas, perquè,
segons ell, és un charlista. Comença
a explicar una història, de repent l'enllaça amb una altra que, a la seva
vegada, s'entronca amb una tercera. Aleshores calla, fa un silenci llarg i
anguniós; es frega la cara com si hagués perdut el fil i de sobte te la deixa
anar, seca i directa a l'estòmac. Explica històries inversemblants com quan
Sant Agustí va explicar-li al Papa Inocenci I que calis posar les orelles entre
les cuixes i deixar caure la lengua per natural...
Quan es posa a explicar històries de Barcelona, la gent que freqüentava al paral·lel, tot amb una barreja de noms autèntics i possiblement alguns
d'inventats, locals que jo recordo de la meva joventut, i altres que
possiblement mai van existir, és com si algú hagués obert una mena de caixa de
Pandora que en contes d'alliberer tots els mals del món, hagués deixat escapar
un seguit d'històries divertides, picants, amables i plenes de picades d'ullet
cap als espectadors.
Realment ha estat una nit màgica per divertida, una nit en que, sense
poder-ho asssegurar empíricament, ens hem cregut que Aristòtil va escriure dues
parts de la seva Poètica, l'una centrada en la tragèdia i l'altra, tot i que
desapareguda, en la comèdia. Estem amb Umberto Eco i la seva novel·la El Nom de
la Rosa. Conclusió: riure és la millor de les teràpies. Gràcies Godoy.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada