El Grito en el Cielo

EL GRITO EN EL CIELO

(al Teatre Joventut de l'Hospitalet)

Zaranda en castellà, es podria traduir com a garbell en català. Suposo que per això es diu així aquesta companyia de Jerez de la Frontera que te el subtítol de Teatro Inestable de Andalucía la Baja, perquè en les seves obres separen el més grosser del més fi. Trenta set anys de professió porten a l'esquena voltant per aquests mons —Déu n'hi dó per ser un teatre inestable—, cap tonteria i més quan han sabut mantenir un estil tan personal, el segell de los zarandos, com diu la gent de la professió.

Fundada per Juan (ja mort) i Paco Sánchez, convertits en Juan i Paco de la Zaranda, dramaturg i director, més tard s'hi va incorporar Eusebio Calonge —per cert, no serà una reencarnació de Valle Inclán?— actual dramaturg de ploma esmolada i aspecte de Quevedo, però amb ulleres de pasta. Avui al Teatre Joventut de l'Hospitalet, en funció única hem vist El Grito en el Cielo, la seva última obra, una autèntica genialitat.

Com a fons musical Tannhäuser, poca broma, en l'immens escenari de la sala A, quatre roll containers, aquestes gàbies altes que tenen els supers per traslladar mercaderies, amb quatre avis dintre. Una infermera de punta en blanc ens ha explicat les excel·lències d'aquell geriàtric, les teràpies aplicades, els exercicis de memòria, els físics, la cura en la medicació i finalment l'atenció personalitzada en el cas —més que segur— del decés. Tot això unit a una higiene extraordinària, demostrada en un posar-se i llençar guants de làtex continuadament, allò de no reparar en despeses. Però quan els avis es desperten i surten dels seus contenidors, les coses ja no semblen tan maques, i com diu el programa, "els cossos desnonats pels historials mèdics, encara tenen la capacitat de somni com a clau de llibertat. L'humor negre i tendre d'aquests creadors burxa en la dimensió humana del dolor i ens convida a la reflexió sobre la vellesa i la mort".

Tècnicament l'espectacle és impecable. La banda sonora de Wagner —conec molts altre músics, però millors em sembla que no—, el vestuari zarando, zarando, bates d'hopital, bolquers de gent gran, i a l'hora de les teràpies ornaments el més descabellats possible. La il·luminació de premi, amb una gestió de les ombres que en moments determinats donava un patetisme esfereïdor. Punt apart han sigut els moviments dels actors, coreografies mil·limetrades, gestos repetitius d'avis amb alzheimer, parkinson que expressaven pors, falta de cura i fins i tot d'amor. Tot i així tota la peça mantén un difícil equilibri entre l'esperpent i la tendresa, entre la tendresa (la seva) i un món apocalíptic també molt seu. Òndia, hem descuidava de dir que el text d'Eugenio Calonge és magnífic, la direcció de Paco de la Zaranda perfecte i les actuacions dels cinc actors impressionants. Màxima puntuació per a tots.

Jo sóc un seguidor incondicional de La Zaranda i he vist unes quantes obres d'ells, però després de meditar-ho molt penso, i crec que no m'equivoco, que aquesta és la millor, o al menys de les que he vist. El Teatre Joventut amb una mica més de mitja entrada que ha aplaudit dispersament perquè la majoria no sabien que aquesta companyia mai surt a saludar; s'acaba l'obra i desapareixen, és marca de la casa i estan en el seu dret.