11 de febr. 2017

En la Solitud dels Camps de Cotó

EN LA SOLITUD DELS CAMPS DE COTÓ
(al TNC)



"Si vostè camina per fora, a aquesta hora i en aquest lloc, és perquè desitja alguna cosa que no té, i jo puc proporcionar-l’hi, aquesta cosa; perquè si sóc en aquest lloc des de fa més temps que vostè i per més temps que vostè, i si ni tan sols aquesta hora que és la de les relacions salvatges entre els homes i els animals no me n’aparta, és perquè tinc el que cal per a satisfer el desig que passa davant meu, i és com un pes del qual he de deslliurar-me sobre tothom, home o animal, que passi davant meu".
Així comença En La Solitud Dels Camps De Cotó, i així continua, amb un text impecable, retòric, però contundent, on el Dealer (Andreu Benito) interpel·la al Client (Ivan Benet). Ambdós estan en un lloc solitari a hores intempestives. Un lloc inquietant perquè no s'assembla a res conegut. Una mena de zona de ningú, un lloc enmig de la línea recta que va  d'una llum "allà a dalt" fins a una llum "allà a baix". Un lloc on el terra s'inclina i el cel s'abaixa perillosament. On som? Qui son? Pregunta tan com vulguis que Koltés no t'ho precisarà.
En una escenografia magnífica de Sebastià Brosa, només un terra i un sostre que es belluguen —possiblement per donar la sensació d'inestabilitat—, i una il·luminació espectacular de Lionel Spycher —bravo per posar llums laterals que no molesten al públic—, Benito i Benet s'encaren en un duel impressionant. L'escenografia a dues grades no impedeix que les veus arribin a banda i banda de l'escenari. Oh! quin gust escoltar a actor que projecten bé la veu perquè sigui rebuda des de tots els recons; ho enyorava.
I que hi passa damunt l'escenari? Amic meu, això no ho sap ni el vent de Dylan. El que sí sé és que des del primer moment, subjugat per l'excel·lent text, la sensació és inquietant, no tèmer que un dels personatges s'abraoni damunt de l'altre per fer-li mal físicament, no, és pertorbadora per desconeguda i arriba a fer por, i com molt bé sabem el que més por fa és el que desconeixem.
Penso que Joan Ollé ha entès molt bé l'obra de Koltès i l'ha sabut dirigir. També s'ha de dir que el molt puta (és un elogi), s'ha buscat dos actors d'aquells que marquen presència a l'escenari. Dos passerells no podrien fer l'obra. I per acabar-ho d'arrodonir, intueixo que la traducció que ha fet Sergi Belbel és antològica. Per valorar una traducció, acadèmicament, has de tenir l'original i la traducció una en front l'altre, conèixer molt bé els dos idiomes i peritar, però com a espectador això no cal. Només "palpant" la fluïdesa, l'eufonia i la musicalitat del text, penso que es pot qualificar la feina amb una certa autoritat.
La Petita del TNC —que de petita no en te res— no massa plena. Llàstima. Hi ha un públic que li te por a aquest autor, i els entenc, però els diré que ells s'ho han perdut.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada