DIARIO DE UNA ORIENTADORA DE SALA
(a la Badabadoc)
Tinc un amic que és la persona que veu més teatre de tots els que
conec, i sempre diu que als argentins se'ls ha de donar menjar apart. Me'l crec
perquè n'ha vist molt de teatre austral i és persona amb criteri.
Aquests dies a La Badabadoc s'està fent una obra titulada Diario De Una Orientadora De Sala a
càrrec d'una companyia argentina que ha vingut a fer uns bolos a Barcelona, i penso
que és teatre genuïnament argentí, d'aquell que es veu a l'off de Buenos Aires. La van estrenar abans d'ahir i estarà en
cartell fins el dia 30 d'aquest mes.
El tema és actual, molt actual. La orientadora de sala és una noia que
vol ser actriu però, cagumdena, com tanta gent ha de treballar en quelcom que
no li agrada per començar a fer una mica de pasta, poder-se emancipar i no
tenir de viure encara amb els seus pares. Aquesta feina l'obliga a estar-se
vuit hores en un museu, dreta, aguantant el mal de peus i fent una feina ben
poc gratificant, repetint fotos sin flash, por favor i no sobrepasen el cordón de seguridad, com
un lloro a tots els turistes que visiten la galeria. No pot seure, no pot
parlar, no pot... L'únic que pot fer és pensar i deixar anar la seva fantasia i
per això apunta les seves reflexions en les fitxes que li proporciona la
direcció amb els horaris. Tots aquest pensaments els traslladarà a un compte de
Twiter on va escrivint com avancen (és un dir) els seus dies, però tot i
aquesta sortida d'escapament, la seva vida continua sent una merda; una merda
tancada en 140 caràcters.
Per la seva imaginació hi passa de tot i a les seves fantasies hi
inclou el guàrdia amb el que comparteix feina en aquest museu que ni sabem que
exposa. També hi apareixen dos ballarins que l'ajuden en les seves
coreografies, perquè de vegades fa moviments amb els que té certes dificultats,
doncs més aviat està pleneta. Especialment divertit és el número en que no es
pot acabar de cordar la cremallera posterior dels pantalons i se li veu part de
la regata del cul, mostrant un tros de tanga d'un verd lluminós.
Crec que és un teatre molt interessant, divertit i desinhibit que s'ha de
veure, entre altres coses, per no tancar-nos en el teatre autòcton. Aneu-hi, us
ho passareu bé i a més fareu un exercici d'agilitat mental; de vegades no és
fàcil seguir el castellà de l'altra banda de l'atlàntic.
L'obra la signen Victoria Casellas i Mariano Clemente, la direcció és
de Gonzalo Facundo López i la interpreten la pròpia Victoria i Atilio Otero…
L'Atilio fa un paper més estàtic, però ella, s'hi deixa la pell, allò que en
català en diem suar la cansalada. Com ho deuen dir els porteños?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada