Sol, Poniol, Dos Tallats I Un Curt De Cafè Amb Sacarina

SOL, PONIOL, DOS TALLATS I UN CURT DE CAFÈ AMB SACARINA.

(al Teatre de l'Aurora en un #dillunskabrota)

          A Gràcia hi havia un teatre que portava la recordada Mercè Anglès, una sala petita de 100 places on s’hi feia allò que en podríem dir teatre alternatiu. L’any 1997 hi vaig veure una obra de títol llarg: Sol, Poniol, Dos Tallats I Un Cafè Curt Amb Sacarina, de fet només deien el títol i ja saludaven.(És broma).

          La feien quatre actrius i un actor que havien viscut junts en un pis de Madrid quan actuaven al West Side Story, i en hores lliures, asseguts en la terrassa d’un bar i prenent-se el que dóna el títol de l’obra rumiaven una peça que volien posar en marxa col·lectivament, allò que els assabentats amb domini de llengües en diuen un work in progress, o sigui tirar-la endavant mentre en parlem i a veure com ho lliguem. Parlo del Joan Maria Segura, la Luciana Cilento, la Marta Bayarri, la Mireia Portas i la Mosa García.

          Després la vida els ha portat per diferents camins, tots lligats a aquest tipus d’activitat, i ara, just vint anys després d’aquesta estrena se’ls va acudir de celebrar el vintè aniversari, i la Mosa, que és amiga de la família em va proposar fer-la en un #dillunskabrota, i així va anar. Van treballar molt, van repassar, van corregir, van actualitzar situacions... i el dilluns 18 la vam reestrenar.

          Habitualment en un #dillunskabrota a casa meva hi fem cabre 40, com a molt 45 persones; són habituals i se saben estrènyer, però el poder de convocatòria d’aquest conjunt, amics, coneguts i saludatas ens va desbordar i van tenir de demanar el Teatre de l’Aurora, cosa que els agraïm molt. Els responsables són gent sempre disposada a ajudar a la cultura. Conclusió: vam omplir fins a la bandera, més de cent espectadors

          I l’obra? Doncs és una peça fresca que podríem situar com a comèdia lleugera plena de situacions còmiques, tot i que algunes no tant, perquè parla del món del càsting, un microcosmos competitiu i a voltes cruel. Un teatre demana sis ballarines i se’n presenten seixanta; les proves són ràpides i molt impersonals; quan es mostrat el que saps et diuen que ho fas molt bé, però que es pensaven que eres més jove, o més gran, ó més rossa, tot i tenir la fitxa teva completa al davant.

          Però la companyia De Sobte (així és diu) ho enfoquen pel cantó divertit, ho dramatitzen el més just i l’hora que dura passa com una bufada, una bufada d’aire fresc i et diverteixes i habitualment et fots un fart de riure directament, pels acudits, les actituds i les situacions. Coses simples com que en un moment en que els sis estan d’esquena i veus com una de les noies dissimuladament s’arregla les calces, tibant-se el camal, i penses “quina cagada”, però al cap d’un moment tots es fan arrenjaments fins i tot fent petar la goma dels dos camals; teòricament no és una cosa divertida, però vist damunt l’escenari et descollones.

          Sortosament no tot són dificultats, i al final queda clar que han triomfat i han estat contractats per fer A Chorus Line, el gran musical de Marvin Hamlisch dels 70, i aleshores treuen els barrets daurats i els lluentons i ens ofereixen el número estrella del show: One. Magnífic fi de festa que remata la funció a la perfecció, i perdoneu la rima interna.

          L’Aurora s’ensorrava i el públic aplaudia enardit i divertit. Òndia és brutal veure els espectadors amb un somriure a la cara, quedant-se per comentar el bé que s’ho han passat. Bé, també hi va influir que al vestíbul hi havia unes taules amb coca i copes de cava per brindar per l’èxit i perquè les festes de Nadal éren a tocar. Com diria el Jesulín de Ubrique, en dos palabras: im presionante. Jo ho diré en català en tres: una nit màgica.